El disseny del futur immediat
Fonaments teòrics i propostes pràctiques

PART 7

Vigor i introducció de la novetat

Josep Burcet
josep@burcet.net


L’assimilació de novetat està directament condicionada pel vigor mental, que és el que determina la capacitat per a processar informació i intercanviar comunicació. El vigor mental afecta l’eficiència tant en la comunicació i com en la creativitat. Però cal recordar que el vigor mental està condicionat per la destresa emocional i que tot plegat resulta del cabdal de força vital que hom pot mobilitzar en cada moment.

La força vital vista sota el prisma del paradigma de la comunicació

Per entendre’ns, en el context d’aquest capítol, convindrem en que força vital seria la manera de denominar l’energia global de la persona que la porta a tenir èxit, com organisme viu, però sobre tot com a sistema que s’auto-organitza.

Des del punt de vista del paradigma de la comunicació[1], la força vital, en el terreny fisiològic, es veu estretament relacionada amb l’eficiència dels processos de comunicació que esdevenen a l’interior de l’organisme. Com ja he remarcat a un altre lloc[2], no hi ha cap activitat orgànica que no sigui la conseqüència directa d’un flux de comunicació. En el plano fisiològic, cada resposta de l’organisme està precedida d’un flux de comunicació a traves d’un neurotransmisor, un missatger químic, una senyal elèctrica al traves del sistema nerviós, un camp electromagnètic que oscil·la, etc. Moltes de les respostes complexes de l’organisme resulten de la confluència d’una gran quantitat de fluxos de comunicació interrelacionats que esdevenen a l’interior del cos. Tot el conjunt s’integra en una resposta més o menys coherent, harmònica i adient en relació amb les circumstàncies.

Aquesta resposta pot tenir per objecte la realització d’una acció sobre el món exterior, però també pot consistir en 1) activitats de reconstrucció interior, 2) preservació de l’ordre interior en defensa de les alteracions que es puguin haver registrat i 3) promoció d’un estat d’organització més avançat.

La força vital, des d’aquesta perspectiva, es veu primer de tot relacionada amb l’eficiència i la consistència d’aquests fluxos interns de comunicació. I, per contra, la debilitat vital es percep com un desgavell d’aquestes corrents de comunicació.

L’activitat mental resulta de la confluència d’una gran quantitat d’esdeveniments bioquímics, electromagnètics i, segurament, també magnetoelèctrics[3] que tots ells, en si mateixos, són també vehicles de processos de comunicació.

Els corrents de comunicació a l’interior del cos, en el nivell més bàsic, no són però els únics fluxos que afecten l’activitat de la persona. L’acció humana està també fortament influïda per a) la comunicació que hom estableix amb si mateix a traves de l’activitat mental i emocional i b) per la comunicació que manté amb el seu entorn físic i social.

Segons el que postula el paradigma de la comunicació, la persona és el resultat d’un nombre incalculable de corrents de comunicació i, per tant, la seva naturalesa última està substancialment lligada a la comunicació. A partir d’aquest postulat, es veu immediatament quin és el significat últim de la introducció de novetat. Una persona poc exposada a la novetat tendeix a esdevenir el resultat d’un catàleg restringit de fluxos de comunicació. Sense cap introducció de novetat, els corrents de comunicació que donen contingut i forma a la persona es repeteixen i es reprodueixen de forma similar al llarg del temps.

Sota aquestes circumstàncies, la persona podrà créixer quantitativament fins a un cert punt, però no podrà créixer qualitativament, perquè el seu desenvolupament requereix la introducció indeterminada de novetat, que és la única cosa que pot produir canvis de naturalesa.

Funció de la novetat en la propagació de la persona

La persona és un fenomen que es substància a traves del temps. És un fenomen que es modifica a mesura que es propaga. El que postula el meu paradigma de la comunicació és que la introducció de novetat és un factor primordial pel manteniment i la potenciació de la vitalitat de la persona.

Però d’acord amb la perspectiva teòrica que estem discutint, la introducció de novetat s’ha de produir en una mesura i un ritme determinats. L’increment en l’administració de novetat ha d’estar acompanyant per un increment proporcionat de la capacitat per assimilar-la. O dit d’una altre manera, cal fer prosperar la capacitat per dissipar la càrrega emocional que desvetlla l’impacte de la novetat. Tot plegat és el que defineix un dels objectius primordials del disseny del futur immediat.

Quan l’exposició a la novetat disminueix en el decurs del temps per sota del que seria convenient, la persona s’empobreix i la seva vitalitat minva. Si l’exposició s’incrementa més de pressa del que la persona pot afrontar, també s’empobreix i la seva vitalitat recula, igualment.

Finalment, si l’exposició a la novetat és erràtica, la persona envelleix i la seva vitalitat també recula. Per erràtica s’ha d’entendre aquí una exposició que a estones és excessiva i a estones insuficient i que mai o rarament és la que correspon.

Per resumir, es pot dir que qualsevol desviació respecte del eix del desenvolupament, deteriora a la persona i la disminueix. En conseqüència, la introducció apropiada de novetat en cada moment i per a cada persona particular és la única escapatòria possible que la pot salvar de la decadència.

Funció de la introducció de novetat en la propagació de la societat

Les relacions entre novetat, vitalitat i els altres conceptes annexes que hem analitzat fins ara, en parlar de la persona, són molt similars i aplicables a la societat. Això és perquè tant la persona com la societat són sistemes que es propaguen en el temps i que resulten dels processos de comunicació en els que estan involucrats.

Tal com veurem més endavant, quan la societat es desplega d’una forma eficient i sostinguda, ho fa de resultes de l’enriquiment de processos d’admissió i dissipació de novetat. Una societat que s’aïlla i es fa impermeable a la novetat és una societat que s’estanca, deixa de madurar, es desaccelera i finalment entra en decadència.

La frontera entre l’expansió i la decadència està constituïda pel compost global de novetat/confirmació que processa una societat. Quan el ratio està massa inclinat cap a la confirmació, la societat exhibeix poc dinamisme cultural, i pot fàcilment iniciar un procés realimentat cap a la debilitat . Si el ratio està massa inclinat cap a la novetat, la societat es pot veure abocada a un punt de bifurcació, de resultat incert que pot abocar, bé cap una pèrdua de l’estat d’organització precedent, bé a un estat més avançat d’organització. .

Aquesta seria molt esquemàticament la mecànica de la funció d’introducció de novetat en una societat. Naturalment, els processos reals són molt més complexes. La relació de les proporcions entre novetat i confirmació no són, ni de lluny, unes relacions aritmètiques, perquè la novetat pot agafar moltes formes i qualitats. Una càrrega de novetat de baixa qualitat pot proporcionar tots els efectes adversos d’una càrrega de novetat i sense cap efecte positiu.

Amb la confirmació passa una cosa semblant. Una societat es pot lliurar al conreu i la recuperació de certes tradicions purament anecdòtiques i que no tenen cap significat profund o bé intensificar la consciència de les parts més nobles i potents de la seva identitat.

Com és lògic, la combinació més productiva que hom pot imaginar està feta de les novetats “que toquen” en funció del instant evolutiu de cada moment, i de la confirmació dels arrels més consistents.

Aquest seria el panorama considerant la societat en conjunt. Però si baixem un escalo, a les hores veiem la societat com un conjunt d’institucions socials. A les hores, es veu que el grau d’envelliment d’aquestes institucions dona una mesura de la capacitat d’una societat per fer front a l’allau de novetat.

En el nostre continent, la situació és delicada perquè tenim, d’un costat un sistema d’institucions socials força envellit i de l’altre, un flux de novetat que creix exponencialment de resultes del desenvolupament tecnològic, generat fonamentalment en un altre àmbit cultural.

Com ja he remarcat més a munt, una institució envellida és un atractor de confirmació que repèl la novetat. En conseqüència, l’equipatge institucional europeu no sembla ser el més adient per encarar amb èxit els propers anys.

Tanmateix, el procés de construcció de la Unió Europea és una ocasió de renovació. El que m’interessa remarcar especialment aquí és que, per a Europa, el disseny del futur immediat ha de passar necessàriament per una estratègia de rejoveniment dels nostres dispositius institucionals. No n’hi haurà prou amb polítiques superficials d’estímul a la innovació i facilitació de la introducció de les noves comunicacions entre la població. Caldran a més accions molt ben dissenyades per iniciar processos de rejoveniment institucional[4].

 Totes aquestes ideés porten a considerar que la part més crítica de la gestió d’una societat és aquella que determina l’admissió de novetat i la construcció de condicions per a una dissipació eficient. Aquesta gestió ha de consistir fonamentalment en una nova política de rejoveniment institucional que s’hauria de dissenyar en base a la mecànica de la novetat/confirmació. Però aquest no ha estat mai encara un objectiu explícit de govern, ni una preocupació primordial de la ciutadania. Tanmateix, tot indica que ho serà aviat.

La gestió de l’evolució de la societat en el segle XXI serà, abans que una altre cosa, una obra d’enginyeria cultural. Si en èpoques encara recents, els afers militars i més tard, els afers econòmics, han estat les tasques primordial de govern, en els propers anys, la política cultural ha d’esdevenir l’objecte principal de la governació. L’acceleració generalitzada dels canvis farà necessària una gestió molt fina del procés de la novetat. El nivell de benestar de la ciutadania i les seves perspectives de promoció dependran de l’eficiència en la gestió de l’admissió i dissipació de la novetat.

La política cultural del segle XXI

Fins el dia d’avui, la política cultural s’ha entès fonamentalment com una política de gestió de manifestacions artístiques: teatre, museus, indústria audiovisual, etc. Amb l’afegitó de la política lingüística, particularment activa en algunes societats, el que s’ha entès per política cultural durant el segle XX, ha estat quelcom molt diferent del que serà en el segle XXI.

La política cultural articulada a l’entorn de l’admissió i dissipació de novetat s’ha de començar a estructurar a partir d’ara, encara que no és previsible que assoleixi tota la seva projecció fins a la segona dècada, entre 2010 i 2020 i més tard.

A la llarga es portarà a terme d’una manera cada cop més distribuïda, el que vol dir que acabarà essent un dels objectes principals de la democràcia participativa. Ara el que cal que és crear les condicions per obrir el camí en aquesta direcció. L’estructura de l’administració i la funció pública ha de canviar molt per tal de fer-ho possible. En aquest esforç col·lectiu, la mediació burocràtica i tecnocràtica a d’anar disminuint a mesura que la població vagi acumulant quotes de responsabilitat col·lectiva i de competència ciutadana.

El disseny del futur, per tant i fonamentalment, s’ha d’entendre com un exercici de configuració de les condicions que han de permetre modular acuradament la introducció de novetat en el sistema social.

L’assimilació de novetat en funció de l’edat i la cultura

D’acord amb el que hem pogut observar fins ara, els nens i els joves són els que tenen una capacitat més gran d’aprenentatge o, el que és el mateix, els que semblen més aptes per afrontar i assimilar la novetat. I les persones grans, per la seva banda i també fins ara, són les que han exhibit un retraïment més gran en front de la novetat. És com si, a mesura que les persones envelleixen, s’anessin refugiant cada cop més en la confirmació. Es diria que, a mesura que les forces minven, la disposició a afrontar la novetat, minva igualment.

D’entrada, aquests fets, suggereixen que existeix una relació entre el vigor de la joventut i la capacitat per fer front a la novetat. Aquest fet sembla axiomàtic i porta a considerar que les societats més joves (una gran proporció de gent jove en la seva piràmide de població), són les que haurien de ser més aptes per afrontar la novetat. Una altre manera de dir-ho seria afirmar que les societats més envellides haurien de ser les que tindrien menys capacitat per afrontar la novetat. Veurem tot seguit que aquesta deducció no encaixa amb la realitat. Però abans d’entrar en la discussió sobre les poblacions envellides i les poblacions joves, cal fer abans una referència a alguns fets bàsics sobre els diferents grups d’edat.

Grups d’edat i procés de la novetat

Sobre els nens i els joves, lo primer que cal dir és que tot i ser aptes per absorbir grans quantitats de novetat, la seva capacitat per processar inputs paradoxals és molt limitada. Davant de compostos novetat/confirmació o qualsevol altre estímul paradoxal, es polaritzen fàcilment. Ja se sap que tant quan més jove és una persona, tant més predisposada està a experimentar la realitat en termes de blanc o negre, de bons o dolents, de desig o de rebuig. Aquest tret es manifesta en el fet que els joves solen tenir reaccions més radicals. Això els impedeix de gaudir d’apreciacions més circumspectes, complertes i acurades de la realitat.

Aquesta predisposició cap a les reaccions radicalitzades dels joves sol ser també una característica de les cultures més joves. Les persones que viuen en aquestes cultures, fins i tot persones adultes i persones grans poden també tenir reaccions molt reduccionistes. No és estrany que en aquestes cultures hi apareguin els fenòmens del fonamentalisme, la demonització, el fanatisme o el maniqueisme amb força facilitat i entre capes molt amples de la població.

Els adults, per la seva banda, han perdut una part de l’empenta de la joventut. Però la seva capacitat d’aprenentatge és variable, depenent dels seus referents culturals, de si s’han anquilosat o si han continuat formant-se, dels seus hàbits i estils de vida i de l’amabilitat econòmica i social del seu context personal. No és el mateix un adult de 45 anys, que ha treballat des de l’adolescència, malvivint en la penúria econòmica, sense perspectives professionals, sense cap entrenament en activitats de formació que un altre adult de 45 anys que s’ha dedicat ininterrompudament a l’autoformació, que té una situació econòmica desfogada, que viatja contínuament per tot el món i que té varis projectes professionals excitants que tira endavant amb èxit. Entre els adults, la capacitat per generar i assimilar la novetat és per tant molt variable i depèn molt poc de l’edat.

Respecte de la capacitat de les persones grans per encarar la novetat, el panorama també és molt variable. El replegament en front de la novetat varia molt segons la biografia de cada ú. Però des del punt de vista col·lectiu s’ha de dir, que la vellesa ha començat a recular. En les societats més madures l’estadi de vida adulta tendeix a durar més temps i el deteriorament biològic ocasionat per l’envelliment tendeix a començar més tard i anar més poc a poc. Aquesta circumstància requereix revisar el concepte d’envelliment i totes les institucions socials que hi estan relacionades.

Societats joves i societats “envellides”

Totes aquestes consideracions són les que m’indueixen a considerar que la capacitat d’assimilació de novetat, tot i estar mediatitzada pel vigor físic i mental, esta també molt condicionada culturalment. Per tant, el fet que hi hagin societats amb una baixa proporció de gent jove i una alta proporció d’adults i de gent gran, no és incongruent amb el fet que aquestes societats exhibeixin una alta capacitat per produir i assimilar novetat en els compostos més potents.

Existeixen societats amb poblacions “envellides”, que de fet són les societats que creen, acullen i processen més quantitat de novetat. En aquestes societats a on l’aprenentatge dels joves dura més temps. És a on l’ingrés en l’estadi adult triga més en produir-se. És a on el període de vida adulta dura més temps. I ara, a més, s’insinua que, en aquestes societats,  l’aprenentatge deixarà de ser una activitat pròpia de la infantesa i la joventut, per esdevenir una activitat permanent de tota la població, que durarà tota la vida.

Efectivament, l’explosió de les noves comunicacions planteja, a partir d’ara, la necessitat d’un reciclatge permanent de tota la població amb la finalitat d’evitar la formació de borses d’exclosos[5] que podrien quedar privats dels beneficis de les transformacions . Aquesta formació no únicament 1) s’haurà d’adreçar a tota la població i 2) durar tota la vida, sinó que, a més, 3) se li haurà de dedicar cada cop més temps. Això últim es deriva del fet que el canvi tecnològic i cultural s’accelera exponencialment.

El malentès de la simplificació de l’ús de la tecnologia avançada

Quan s’analitza la creixent acceleració de la tecnologia, sovint la discussió deriva cap a considerar que aquesta evolució simplificarà les formes d’ús i que, per tant, la utilització de les futures comunicacions esdevindrà cada cop més senzilla i assequible a tothom. Aquest raonament es sol adduir per demostrar que, d’aquí a uns anys, no caldrà esforçar-se massa per “saber fer anar els ordinadors i les comunicacions avançades”.

Les premisses del raonament són correctes, però no la conclusió. L’allau de novetat no es produirà únicament en el terreny de les formes superficials d’ús de la tecnologia, que és on aflorarà la simplificació. Una part del gruix de l’allau es produirà en el terreny de les formes avançades d’ús. Aquest terreny, fins ara considerat territori exclusiu dels especialistes, ha d’estar també colonitzat per amplies capes de població en les societats que vulguin ser capdavanteres.

D’altre banda, i en segon lloc, la part més important de l’onada de novetat afectarà a tothom perquè estarà relacionada amb la generació i assimilació dels canvis econòmics, socials i culturals concomitants amb la revolució de la comunicació.

El fet que la formació deixi de ser una activitat de joventut i esdevingui una activitat vitalícia, representa una veritable capgirell en la història de la humanitat. Mai abans cap població, havia funcionat d’aquesta manera. No hi ha hagut mai cap societat en la que la major part de la població estigués indefinidament en procés de formació durant tota la vida.

En les societats amb una alta proporció d’adults, l’envelliment de l’estructura d’edat conviu amb l’evolució cap a trets neotènics. Aquestes societats són avui la principal porta d’entrada de novetat en l’àmbit de la humanitat. Però aquest vigor no es pot atribuir a les seves característiques ètniques o biològiques sinó a les seves característiques culturals. La cultura d’aquestes societats és més dúctil i més inestable i justament això és el que els faculta per ser fonts de novetat i, alhora, les principals consumidores.

Significat de la cruïlla actual

En les societats més madures, totes les estructures econòmiques i socials i també els marcs institucionals estan a punt d’entrar en crisi, en el sentit de que tots ells es veuran sotmesos a ràpides i profundes transformacions.

A aquestes transformacions, s’ha d’afegir, a més, una gran modificació de les teories científiques i dels grans paradigmes. Prigogyne[6], ens recorda la debilitat del coneixement teòric que s’ha desenvolupat fins ara. La major part de les teories que constitueixen el coneixement científic actual són, en realitat, models molt simplificats de la realitat. Amb la generalització de les comunicacions, la gran explosió del nombre de persones que es dediquen a la reflexió, al disseny i a la recerca i , l’astronòmica multiplicació de la capacitat de càlcul i de procés dels ordinadors, existeixen les condicions suficients per a una gran renovació de paradigmes.

Hem d’esperar, per tant, un gran trasbals en la societat, en la cultura, en l’economia i en el coneixement. La cruïlla actual recorda les característiques dels punts de bifurcació que s’observen en les estructures dissipatives. Com ja he remarcat més a munt[7], el punt de bifurcació marca un moment de desorganització de resultes del qual l’estat previ d’organització es pot deteriorar o bé, per contra, pot assolir un estat més avançat d’organització.

No és aquí el lloc per discutir fins a quin punt les societats humanes, en el seu exercici d’acollir i dissipar la novetat, actuen com una gran estructura dissipativa. En qualsevol cas, s’hi poden trobar moltes analogies. Aquestes analogies em porten a considerar que la crisi que està prenent forma actualment, malgrat el seu potencial de destrucció, podria induir igualment un salt cap a un estat d’organització més avançat i d’ordre superior.

Ja m’he referit a aquest punt de bifurcació en altres escrits, en proposar el concepte de salt d’escala en la comunicació. Amb una dinàmica no lineal, en arribar a un punt crític de densitat de comunicació, s’accediria a estadi substancialment diferent en el llarg camí de l’evolució de la vida a la Terra.

La naixent societat de la comunicació (entre 2000 i 2020) seria una societat de transició i el preludi de la substanciació d’aquest punt major de bifurcació, que podria produir-se en algun moment més tard del 2020 i pot ser abans de 2050.



[1] veure Ingenieria de Intangibles, Josep Burcet, pag 112 i següents.
[2] Ibid
[3] veure A Scientific model of Frequency Domains, Vibracional Medicine, pàg. 143,  Gerner, 1996
[4] veure la meva ponència “Evolució Institucional i Cultural Organitzativa” del 2n. Congrés de Municipis de Catalunya. Es pot capturar el text complert comprimit a http://www.burcet.net/jbl/lleixa/Evolució institucional versio integra.zip
[5] veure El concepte de Centre Públic Internet, Josep Burcet,

http://www.santacristina.net/burcet/memoria98/centre_internet.htm

[6] El fin de las certidumbres, Ilya Prigogyne, Ed. Taurus, 1997
[7] veure pàgina 12

 

 

Si el vol consultar on-line, segueixi els enllaços que s'ofereixen tot seguit 

 

Navegació:

 

Si el vol capturar tot el document en un arxiu de Word:

Tornar a paradigmes

 
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



::Trajectoria::
::Paradigmes::
::Documents::
::Enllaços::


Menú

Menú

Menu


:: Inici :: inicio :: home ::


Sortir d'aquesta Web