El disseny del futur immediat
Fonaments teòrics i propostes pràctiques

PART 4

Dissipació de la resposta emocional

Josep Burcet
josep@burcet.net


 

Tota resposta emocional intensa planteja problemes de dissipació. L’energia que es desvetlla ha de trobar una sortida i el que correspon és que es dissipi per medi de l’activitat. A les hores, si l’activació ha estat intensa, l’acció que segueixi hauria de ser vibrant i plena d’energia.

Tanmateix, això no sempre és plenament factible i en aquest punt poden passar varies coses diferents.

Dissipació insuficient i tensió

Pot passar, per exemple, que s’activi no un sol, sinó varis comportaments diferents, i que aquests comportament siguin incompatibles entre sí. Tirar-ne endavant un, implica no tirar endavant l’altre. Aquesta disjuntiva abocarà a un estat de tensió.

També pot passar que l’activació sigui tant forta que impedeixi donar un curs fluid a l’acció. A les hores l’acció es projecta deformada per la tensió, de manera descontrolada, erràtica, espasmòdica, intermitent o a estrebades.

Una altre possibilitat és que una activació massa intensa resulti literalment insuportable. En aquest cas, la gent pot abandonar l’acció i lliurar-se a la paràlisi, amb la finalitat de reduir la tensió i recuperar momentàniament el confort vital. Aquesta tàctica funciona a curt termini, però pot acumular tensió en els estrats més subconscients de la persona.

Una altre font de tensió usual apareix quan la resposta emocional reclama la realització d’una activitat que requereix una certa quantitat de temps, però no es disposa d’aquest temps. A les hores l’activitat es realitza des d’un estat de tensió que s’amplifica pel fet de no saber si es podrà acabar bé i a temps.

També és possible que la tensió resulti de la manca d’eficiència fisiològica. En aquest cas, l’activació emocional intensa es produeix a nivell de la resposta hormonal, però la resta de l’organisme no és capaç de complir amb els requeriments de l’acció (els subjecte se sent molt activat per a l’acció, però els muscles no responen prou, o bé la vivacitat mental està esmorteïda).

Aquesta manca de vigor per l’acció, un cop iniciada l’activitat, es presenta tard o d’hora. Si, tot just iniciar l’acció, es presenta prematurament, és senyal de que l’organisme dissipa molt malament, la qual cosa és símptoma d’un cert grau de marasme orgànic. Si es presenta més tard, i com a conseqüència del manteniment de l’esforç, a les hores hauríem de parlar de fatiga.

La fatiga és el resultat d’una acumulació progressiva d’energia no dissipada perquè l’energia desvetllada no es dissipa plenament amb l’acció. Vistes així les coses, la fatiga una manifestació de la incapacitat de l’organisme per mantenir el seu estat d’organització en el decurs de la realització d’un esforç. Teòricament, si es dissipés absolutament tota l’energia desvetllada, la fatiga no arribaria a presentar-se.

En general, es pot dir que una activació emocional intensa i mal dissipada sempre aboca a un estat de tensió que farà  difícil o impossible  el manteniment de l’acció.

Tot això és el que em porta a remarcar que les propostes de novetat han de tenir una composició molt precisa. Qualsevol desviació del punt òptim (novetat útil) allunya a la persona de l’activació exacta que li permetria desencadenar plenament la seva força i la seva capacitat tant per a l’acció física o com mental. Per dir-ho amb altres paraules, un compost de novetat/confirmació ha d’estar molt ben calibrat [C1] per tal d’excitar fins el punt just i no desbordar la capacitat de dissipació[C2] de cada persona . En mantenir contínuament, a llarg del temps, una càrrega apropiada, la persona pot extreure el màxim partit possible de la comunicació. Si es compleix aquesta condició la persona estarà en condicions òptimes per mantenir contínuament l’acció al límit de les seves possibilitats i assolirà un cert progrés qualitatiu.

Dissipació i acció

Com ja he remarcat més a munt, la dissipació adient de la resposta emocional es substància per medi de l’acció. Per tant, l’objectiu últim del procés dels compostos novetat/confirmació no és la seva assimilació i dissipació sinó, i per sobre de tot, el desencadenament de l’acció.

La gestió de l’admissió de novetat, per tant, no s’ha de concebre com un recurs per prevenir els efectes negatius de la tensió, sinó com un medi per intensificar l’acció. No s’ha de veure com una manera de buidar la càrrega emocional, sinó com el mecanisme central que permet promoure l’acció vigorosa.

La gestió de l’admissió de novetat s’ha de considerar, per tant, l’eix de la gestió de l’energia d’una societat. És el desllorigador de la força dels pobles, el recurs primordial per fer front a les transformacions que hem de portar a terme, el combustible que ens ha de permetre afrontar les turbulències i sortir-ne ben parats.

Però no n’hi ha prou en ser capaços d’esgrimir la força. Cal a més aplicar aquesta força en una direcció apropiada. El que cal dir aquí és que la direcció apropiada és la direcció que porta cap al creixement qualitatiu.

Creixement qualitatiu i procés òptim dels corrents de comunicació

La dissipació reeixida d’una activació emocional apropiada [C3] , assegura a)l’assimilació de novetat i, b)el desencadenament de l’acció.  Per tant ,representa  un procés òptim dels corrents de comunicació. Aquest és el nucli del disseny del futur immediat

Amb aquesta perspectiva, qualsevol millora qualitativa apareix com el resultat d’una admissió de novetat/confirmació ben calibrada i seguida d’una dissipació fluida de la càrrega emocional desvetllada, per medi de l’acció. El creixement qualitatiu, per tant, es pot representar com una concatenació d’admissions i dissipacions cada cop més potents, fluides i eficients.

Aquesta discussió ens porta a considerar que és el que podem entendre per dissipació “eficient”. Una dissipació d’alta potència és abans que tot una activitat enèrgica. La força de l’activitat es manifesta en diferents formes. Hi pot haver molta força en una activitat vibrant, portada a terme d’una manera expeditiva i fulgurant. Però també hi pot haver molta força en una activitat més tranquil·la, però persistent en el temps, i mantinguda amb un cert grau d’obstinació i un alt grau de motivació durant períodes molt llargs de temps. L’apassionament en la realització de l’acció, que es manté enfocada ens uns mateixos propòsits durant mesos o anys, pot ser indicativa d’una dissipació d’alta potència.

Des del punt de vista del contingut de l’acció, una dissipació eficient pot tenir una vessant d’activitat estrictament física (p.e. activitat motora) i/o una vessant d’activitat emocional i mental (p.e. la ideació d’una obra d’art o la formulació d’un paradigma nou). Però hi pot haver també una dissipació capaç de produir canvis anatòmics en diferents parts del cos (p.e. desenvolupar el teixit muscular) i fins al extrem de poder augmentar la complexitat del sistema nerviós central amb la formació de neurones noves, entre individus adults[1].

Aquest darrer tipus de dissipació posa de manifest la possibilitat de que es donin influencies no únicament de l’estructura sobre l’activitat, sinó també de l’activitat sobre l’estructura[2]. Remarcar aquesta possibilitat és d’una importància extrema:

·         perquè és un indici inequívoc de la naturalesa probabilística i no determinada del creixement,[C4]  i

·         perquè indica que el creixement qualitatiu resulta de la dissipació eficient d’una càrrega de novetat/confirmació.

En conseqüència i com a resum, podem dir, que el creixement qualitatiu és el resultat d’un episodi eficient de comunicació.


[1] veure A brain for all seasons: Cyclical anatomical changes in song control nuclei of the canary brain. Science, 214, 1368-70, Nottembohm, 1981. La formació de neurones noves entre individus adults és una evidència empírica des de 1981, però el dogma de l’impossibilitat de generació de noves neurones en el decurs de la vida adulta era tan fort que encara avui, quinze anys més tard, les noves evidències que s’acumulen, mereixen grans titulars en la premsa diària. Veure La regenración cerebral abre nuevas fronteras, El País 23/11/99, pàgina 39 i Sorpresas de la década del cerebro, El País, 12/01/2000, pàgina 31
[2] veure Gottlieb, G , The roles of experience in the development of behaviour and the nervous system. Neural and behavioral specificity: Studies on the development of behaviour and nervous system (Vol. 3). New York: Academic Press. 1976

 

 

Si el vol consultar on-line, segueixi els enllaços que s'ofereixen tot seguit 

 

Navegació:

 

Si el vol capturar tot el document en un arxiu de Word:

Tornar a paradigmes

 
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



::Trajectoria::
::Paradigmes::
::Documents::
::Enllaços::


Menú

Menú

Menu


:: Inici :: inicio :: home ::


Sortir d'aquesta Web