El disseny del futur immediat
Fonaments teòrics i propostes pràctiques

PART 3

Reacció emocional en front de la novetat

Josep Burcet
josep@burcet.net


Les emocions tenen una gran influència sobre la capacitat per afrontar la novetat.

Primer de tot, perquè la reacció emocional és el que dona color i intensitat al impacte produït per la novetat. És allò que, d’entrada, determina si la nova proposta és acollida amb entusiasme, amb indiferència o amb hostilitat. És el que fa que una proposta desvetlli curiositat, por, indignació o eufòria. A fi de comptes, és el que desencadena una resposta d’atracció i/o de rebuig i, per tant, el que modula l’actitud, l’atenció i l’entusiasme ulterior que es dispensarà a la proposta.

Graus de complexitat de la resposta emocional

Quan entrem en contacte a una proposta de novetat, sabem de seguida si ens agrada o no. Si la proposta, a part de la seva càrrega de novetat, conté també molts elements que ens resulten familiars, a les hores serà encara més fàcil de saber si ens agrada o no. Tant quanta més quantitat de coses familiars contingui la proposta, tant més senzill serà de catalogar-la i encaixar-la a dins dels nostres esquemes. A les hores la resposta emocional aflorarà sota l’influx dels elements reconeguts que presenta la proposta.

Per contra, si predomina la novetat, no sabrem tant bé que pensar i la resposta emocional serà menys automàtica i més ambigua. Segons en que ens fixem, ens agradarà, però si ens fixem en altres aspectes de la proposta ens pot desagradar.

Les respostes paradoxals

La resposta emocional a les propostes que contenen una alta proporció de novetat té sovint característiques paradoxals. Es pot desvetllar alhora una sensació d’atracció i al mateix temps una sensació de rebuig. Segons com, la proposta ens pot resultar simpàtica i segons com antipàtica. En un cas més extrem, la proposta pot aparèixer com una amenaça i, tanmateix també, com un vehicle d’esperança, com una taula de salvació.

D’altre banda, s’ha de remarcar que la novetat sempre arriba carregada de incògnites. No se sap massa bé que es pot esperar d’una tecnologia nova, d’un nou coneixement, d’una nova proposta estètica o d’una invitació ètica poc convencional. Tant aviat pot semblar que ens agrada com que ens desagrada, tant aviat podem pensar que ens pot ajudar com que ens pot fer anar malament.

En front de la novetat, la resposta emocional, es polaritza amb més dificultat i es fa més ambivalent.

El potencial de paradoxa implícit en la novetat es reforça quan els components de confirmació, allò que la proposta conté de conegut, desvetlla també una ambivalència.

Mecànica paradoxal de les emocions en front la novetat

La resposta emocional ambivalent no és cartesiana ni presenta necessàriament cap mena de simetria, ni equilibri. Vull dir que, en una reacció paradoxal d’atracció/rebuig, el fet que l’atracció sigui forta no implica necessàriament que el rebuig sigui dèbil.

D’una manera similar, una reacció dèbil d’atracció no implica necessàriament un sentiment de rebuig fort. Pot coexistir també perfectament amb un sentiment dèbil de rebuig.

Aquesta manca de simetria entre reaccions emocionals antagòniques és un fet que cal tenir molt present per entendre el procés de la novetat.

Tanmateix, la possibilitat de que la resposta emocional pugui ser ambivalent no vol dir que sempre ho sigui. Com ja es de sobra conegut, també pot passar perfectament que aparegui únicament una sensació d’atracció sense cap ombra de rebuig, un sentiment d’esperança, sense cap rastre de desesperació.

Però m’interessa remarcar aquí que, en front de la novetat, la intensitat en que es manifesta una emoció pot ser independent de la intensitat en que es manifesti la seva emoció antagònica.

En un altre lloc he descrit el model d’atracció/rebuig i la funció dels atractors en el cas de la reacció emocional produïda pel desenvolupament de les noves comunicacions[1]. Aquest model es pot aplicar de forma general a molt altres casos de reacció emocional davant la novetat.

Com que l’impacte emocional de la novetat és una qüestió central en tots els problemes de disseny i, sobre tot, en el disseny del futur, és necessari remarcar que la seva mecànica és peculiar, tant pel que fa referència als seus precursors, com pel que concerneix a la resposta emocional que desvetlla.

La naturalesa paradoxal dels compostos novetat/confirmació

Els precursors de les emocions produïdes per una proposta de disseny, com ja he dit més amunt, són un compost de novetat i confirmació[2]. Com hem vist també, els efectes d’aquest compost, poden desvetllar també sentiments antagònics

Al introduir més a munt l’idea del compost novetat/confirmació, ho he fet d’una manera esquemàtica, per tal de facilitar la seva presentació. Al dir que una proposta de disseny pot contenir, per exemple, un 30 % de novetat i un 70 % de confirmació, he evocat un cas poc complex. Ara puc dir que un objecte de disseny pot tenir poca novetat i, alhora poca confirmació. O molta novetat i molta confirmació. O qualsevol altre combinació imaginable de càrrega de novetat i confirmació.

Com es veu, per tant, el model que proposo està fet d’un sistema de precursors antagònics que poden desencadenar una resposta paradoxal constituïda també per una o varies parelles d’emocions antagòniques.

Fa molts anys que rumio sobre aquests model, però no he tingut encara ocasió de fer  treball empíric per desembossar problemes pràctics. Un d’aquests problemes és el problema de la mesura dels compostos antagònics[3].Tanmateix, és conceptualment important de parlar-ne, perquè permet de desenvolupar idees més precises per implementar eines avançades sobre el procés de la novetat.

Intensitat de la resposta emocional

Un aspecte important de la reacció emocional davant la novetat/confirmació es refereix a la intensitat amb que s’experimenta. A part de quina sigui la reacció en termes d’atracció/rebuig, la resposta emocional pot aparèixer, en conjunt, amb més o menys força .

La intensitat que desvetlla una proposta de novetat/confirmació es constitueix com l’energia que brolla del seu impacte inicial i tot seguit, de l’atmosfera emocional que nodrirà el comportament ulterior. No es tracta, per tant, d’una qüestió trivial, perquè és a on rau la font última de la motivació i de on surt el “combustible” que alimenta l’acció. És el que farà l’acció més o menys persistent, més o menys activa, més o menys apassionada.

Tant bon punt ens arriba una nova proposta, és fàcil d’adonar-se si ens emociona molt o poc. Però aquesta primera impressió no és definitiva. De fet, sovint després del primer moment, la reacció emocional agafa forma, contingut i intensitat. Quan es desvetllen sentiments antagònics, es necessita un cert temps per tal que la fluctuació entre un element i el seu element contrari, agafi una amplitud, una freqüència i perfil determinats. Més tard tota aquesta càrrega es pot estabilitzar o, per contra, evolucionar d’alguna manera.

Intensitat derivada de l’amplitud de la fluctuació del estímul

Una proposta que contingui molta novetat i alhora molta confirmació (grau de paradoxa alt, fluctuació de gran amplitud) desvetllarà una resposta emocional més viva que un compost molta novetat/poca confirmació o poca novetat/molta confirmació (grau de paradoxa inferior, fluctuació menys amplia).

En general es pot dir que tant quan més paradoxal és el compost novetat/confirmació, tant més amplia serà la fluctuació entre els elements del compost i, en conseqüència, tant més intensa serà la resposta emocional.

Intensitat que es deriva de la freqüència de la fluctuació

L’estimul

En el moment d’entrar en contacte amb un compost de novetat/confirmació, l’observador pot fixar la seva atenció bé en els aspectes que contenen la novetat o bé en els que recorden coses ja conegudes. L’alternança de l’atenció entre una cosa i l’altre és el que defineix la freqüència en que fluctua l’atenció de l’observador.

Aquesta alternança pot ser conseqüència de la forma en que ha estat dispensada la proposta. Les propostes com per exemple un text, una història o un servei, poden lliurar els continguts de novetat i confirmació de manera simultània o successiva. L’autor de la proposta controla la fluctuació de l’atenció de l’espectador. Pot fer, per exemple, que primer apareguin elements molt familiars, de manera que l’observador tingui la sensació de saber que està passant, i tot seguit, presentar molta novetat, de forma que l’observador se senti confós o desorientat.

En control de la fluctuació es pot fer jugant amb els continguts de novetat i confirmació, o bé amb qualsevol altre compost paradoxal. L’autor d’una història pot fer que un personatge aparegui primer com odiós i, més tard, com una persona humana i compassiva. Pot fer que el personatge més decent de tota la història resulti ser, al final, un assassí repugnant i sense escrúpols. Una peça musical pot començar d’una manera molt previsible i seguir més tard d’una manera absolutament increïble.

Sigui d’una manera o de l’altre, el que interessa aquí és que

1.       l’atenció de l’observador pot fluctuar entre percepcions antagòniques

2.       que aquesta fluctuació pot tenir una amplitud més o menys gran, i

3.       que l’alternança pot ser més o menys freqüent.

Veiem, per tant, que la intensitat de la fluctuació depèn tant de la seva amplitud com de la seva freqüència. La fluctuació de l’amplitud té que veure amb la intensitat dels trets que es presenten (un personatge molt bo, que és molt dolent). La freqüència, per la seva banda, pot variar segons l’alternança aparegui més o menys sovint (ara sembla bo, ara sembla dolent). En augmentar la freqüència de la fluctuació, l’efecte es fa més dramàtic i, en el límit (fer que aparegui simultàniament tota l’estona com a molt bo i molt dolent), el dramatisme que es desvetlla és extrem.

La resposta

Tal com acabem de veure, l’impacte d’una proposta depèn de l’amplitud i la freqüència en que es lliuren els components antagònics que presenta.

Ara el que vull remarcar és que la intensitat de la resposta emocional està afectada també per l’amplitud i la freqüència d’oscil·lació de la pròpia resposta. Com es veu, la mecànica de la resposta és força similar a la mecànica de l’estímul, però presenta una diferència fonamental: la resposta es pot realimentar.

La dinàmica de la resposta emocional presenta certes analogies amb la dinàmica de les estructures dissipatives[4].

D’acord amb el model proposat per Prigogyne, la fluctuació dels elements d’un sistema, sota certes condicions, es pot realimentar fins a l’extrem de destruir el seu estat precedent d’organització. Aquest episodi apareix com un moment revolucionari que anomena punt de bifurcació[C1] . En els sistemes dissipatius simples, és impossible preveure a priori si el punt de bifurcació produirà un estat caòtic en el que el sistema es desorganitzarà o si, per contra, el portarà cap a un estat més diferenciat amb un nivell d’organització més alt.

D’una manera similar, la resposta emocional pot arribar fins a un punt de bifurcació més enllà del qual, es donarà un progrés o un deteriorament qualitatiu.

Maniobres per reduir la intensitat de la resposta

Les emocions antagòniques proporcionen vivències molt punyents, però sovint molt neguitoses.

Com que les persones podem exercir un cert control sobre la nostra resposta emocional, podem desitjar d’una forma més o menys conscient atenuar la seva intensitat. El que la gent sol fer per controlar la intensitat de les seves emocions és esmorteir les seves fluctuacions. En disminuir l’amplitud i/o la freqüència de la fluctuació de sentiments contraposats, es redueix la seva càrrega paradoxal i s’arriba a reduir la intensitat dels sentiments.

Aquestes maniobres es poden portar a terme per motius diversos.

Per exemple, per protegir el confort emocional. Davant del dramatisme d’un personatge bo/dolent tot esdevé més fàcil si hom pren partit i decideix que, en el fons, es tracta d’una persona bona (o d’un veritable malparit). Aquesta decisió simplifica les coses, els fa més clares i, per tant, més “suportables”. D’una manera similar, davant d’un compost novetat/confirmació, hom pot negar el component de novetat (“això és el de sempre amb una altre aparença”). O bé pot negar el component de confirmació (“això és massa nou per a mi”)

Una altre forma de reduir la intensitat dels sentiments pot consistir en decidir que, durant la primera part de l’exposició, predomina un atribut i durant la segona part, predomina el seu antagònic. Agafem l’exemple de la resposta emocional davant de l’explosió de Internet. En principi, l’observador podria oscil·lar i passar per moments en que se sent eufòric, interessat i atret, i altres moments en que se sent neguitós, espantat o amenaçat. Per reduir la intensitat dels seus sentiments, es pot polaritzar primer en els sentiments de desconfiança i rebuig i més tard polaritzar-se en l’entusiasme i l’interès (“això d’Internet al principi em semblava que no era per a mi <se sent únicament neguitós i no percep les oportunitats de les que podria gaudir>, però ara ho trobo fantàstic <se sent únicament eufòric i no mesura la magnitud de l’esforç que haurà de realitzar>”)

La tendència a esmorteir la consciència dels sentiments contraposats està també culturalment induïda. En moltes cultures, hi ha una pressió social per tal que la gent sigui “coherent”, i que, davant dels dilemes, adopti postures clares i sense ambigüitats emocionals. En certs ambients és necessari tenir clar el que es sent i prendre partit a favor o en contra de les coses. En aquests ambients, qualsevol resposta ambivalent es titllada de inconsistent, poc madura, erràtica o perillosa.

La pressió es pot manifestar també com la necessitat de suprimir el sentiment, o al menys, la seva intensitat. Per exemple, certs herois són uns tipus durs que tot ho tenen clar. La valentia es posa en dubte quan una persona sent amb massa intensitat i d’una manera contradictòria.

Protegir la previsibilitat és un altre motiu per moderar la resposta ambivalent. Els sentiments ambivalents mal portats poden fàcilment desencadenar comportaments erràtics que oscil·lin al mateix ritme i amb la mateixa amplitud que les fluctuacions emocionals. D’aquesta manera, el curs de l’acció esdevé menys previsible tant pel propi subjecte, com per a les persones amb qui aquest subjecte es relaciona.

Com es veu, totes aquestes maniobres persegueixen la mateixa finalitat. Totes estan orientades a reduir l’ambivalència de la resposta emocional. Tanmateix, fan perdre una part de la informació, perquè la realitat és sovint complexa i contradictòria i al simplificar la i reduir els sentiments que desvetlla, es redueix al mateix temps la consciència d’aquesta realitat, en la mateixa mesura.

Un altre punt que s’ha de remarcar aquí és que no totes les persones són iguals a l’hora de moderar les seves fluctuacions emocionals. N’hi ha que simplifiquen més la percepció que altres. N’hi ha que poden controlar la seva resposta més bé que altres.

I entre aquells que admeten percepcions complexes i es permeten de donar lliure curs a sentiments contradictoris, no tots en surten igual de ben parats. Alguns produiran estats emocionals mòrbids i s’extraviaran en els seus impulsos de cada moment. Altres, per contra, podran preservar millor el seu equilibri intern i la coherència i la previsibilitat de la seva acció.

Com ja tindrem ocasió de comentar més endavant[C2] , d’una persona a l’altre, varia molt l’habilitat per experimentar sentiments contradictoris, en condicions de seguretat. En la capacitat de fer-ho, resideix la clau de la capacitat per afrontar la novetat i assimilar els canvis.

Estem, per tant, parlant del nucli central dels problemes que ens plateja el futur immediat i, lògicament, també dels problemes que ens planteja el disseny d’aquest futur.

Aquesta capacitat per afrontar la novetat i el canvi està estretament relacionada amb l’habilitat per dissipar la resposta emocional.



[2] Per revisar la literatura relacionada directa o indirectament sobre novetat i confirmació, veure http://fis.iguw.tuwien.ac.at/fis96/fis96abstr.htm  Un compendi de referències complert i recomanable.
[3] Les persones interessades en aquests problemes de mesura poden anar a veure http://www.burcet.net/jbl/lleixa/polymeters.htm  (Measuring paradoxical Reality, Josep Burcet, 1997)

 

 

Si el vol consultar on-line, segueixi els enllaços que s'ofereixen tot seguit 

 

Navegació:

 

Si el vol capturar tot el document en un arxiu de Word:

Tornar a paradigmes

 
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



::Trajectoria::
::Paradigmes::
::Documents::
::Enllaços::


Menú

Menú

Menu


:: Inici :: inicio :: home ::


Sortir d'aquesta Web