El disseny del futur immediat
Fonaments teòrics i propostes pràctiques

PART 2

Naturalesa de la novetat

Josep Burcet
josep@burcet.net

 

Si la naturalesa última del disseny està estretament relacionada amb la introducció de novetat, caldrà veure més de prop quina és la mecànica de la novetat. La novetat és un concepte relatiu que depèn d’allò que ja es coneix i d’allò que encara es desconeix.

Per a qualsevol observador, el significat de les coses i les situacions depèn de la seva capacitat per reconèixer-les. Si una cosa no es pot reconèixer en absolut, no significa res i, per tant, no aporta cap novetat. Imaginem una col·lecció de símbols desconeguts. No sabem que signifiquen, però al menys reconeixem que son símbols. Ara, si ni tant sols ens adonéssim que són símbols, a les hores podrien no suggerir absolutament res. En aquest cas, no es platejarien cap incògnita, ens passarien desapercebuts i no trametrien cap mena de informació

Per a un observador determinat, un objecte, un missatge o una situació només tindrà algun significat en el cas de que li suggereixi alguna cosa. Això vol dir que s’hi ha de veure quelcom que estigui relacionat amb alguna altre cosa que ja és coneguda.

Per tant,  la quantitat de informació que aporta un objecte depèn de la proporció de coses conegudes i coses desconegudes que presenta.  Si tot és desconegut, no hi ha cap significat i, en conseqüència, no fa arribar cap mena de novetat. En l’altre extrem, si tot ja és conegut, tampoc hi ha novetat, perquè no arriba res que abans ja no es coneixes.

Entre aquests dos extrems és allà a on rau la informació, allà a on brolla la novetat.

La novetat útil

Com veurem tot seguit el disseny és, en última instància, un acte d’administració de novetat.

Totes les transformacions econòmiques, socials i culturals estan alimentades per una introducció de novetat en el sistema social.

Durant els propers anys, per tal que un procés de canvi prosperi sense abocar a una catàstrofe, cal que la introducció de novetat sigui proporcionada a la capacitat de la gent per acollir-la, assimilar-la i treure’n partit. Una exposició prolongada a dosis creixents de novetat només pot ser considerada com a viable en el cas que la capacitat de la població per afrontar-la, augmenti d’una forma proporcionada i estigui acompanyada d’una acollida emocional adient. La velocitat de canvi efectiu d’una societat depèn del manteniment d’aquesta equació.

La noció de novetat útil s’ha de definir, per tant, en funció de l’estat de la capacitat per assimilar novetat. Ara, el primer que cal deixar clar és que la càrrega de novetat que es pot acollir no és igual per a totes les persones.

El compost novetat/confirmació

Per a un observador donat, la informació màxima sobre un tema determinat estarà en les propostes que presenten un 50 % de novetat i un 50 % de confirmació de coses conegudes. Per a un altre, la informació màxima estarà a 60 % d’elements coneguts i 40 % d’elements desconeguts. Per a un tercer, les proporcions poden ser 25 % i 75 %. La màxima novetat comprensible i acceptable depèn, per tant, no únicament de la composició de la proposta en sí mateixa, sinó també de la capacitat del receptor per assimilar-la.

Per a qualsevol observador, el punt de màxima informació no necessàriament es correspon amb el punt de màxim confort. En general i com ja he senyalat a un altre lloc[1], les propostes que contenen molta novetat i molt poca confirmació solen ser més excitants però també més pertorbadores, més incòmodes i requereixen més esforç per assolir-ne l’assimilació.

Per a cada tema i per a cada persona, el punt òptim de novetat assimilable és diferent i depèn:

a) dels cúmul de coneixements i experiències ja adquirits prèviament,

b) de les reaccions emocionals en front de la proposta i finalment

c) del seu vigor.

Però el joc d’aquests elements no sempre és el mateix. Una acumulació de referents coneguts pot ser un avantatge per afrontar la novetat. Però també en pot ser un obstacle. Una reacció emocional intensa pot ser tant aviat una ajuda com una dificultat. Una gran vitalitat sovint és una ajuda per afrontar la novetat, però també té les seves excepcions.

La inèrcia del bagatge intel·lectual

En principi, una persona culta disposa de moltes referències diferents que li permeten reconèixer i interpretar un gran nombre de propostes de informació i d’experiència. Aquest tipus de persona està més capacitada per afrontar la novetat i està més entrenada per aprendre.

Al mateix temps, però, es pot donar també un efecte contrari. Un cúmul de coneixements ben assentats pot produir igualment un efecte d’inèrcia que esdevingui un obstacle per assimilar noves propostes.

L’efecte d’inèrcia és especialment intens quan:

a)      hi ha canvi de paradigmes i

b)      quan el ritme d’aparició de novetat esdevé molt ràpid.

En aquests casos, un neòfit pot assimilar propostes rupturistes més fàcilment que un observador culte i experimentat, però atrapat en un cúmul de coneixements que el retenen i li disminueixen la seva capacitat per pensar d’una forma diferent.

La transició actual cap a la societat de la comunicació està acompanyada de canvi de paradigmes i el ritme d’aparició de novetat és cada dia més intens. Existeix, per tant, la possibilitat de que les persones amb més bagatge intel·lectual, disposin de més recursos cognitius per afrontar els canvis, però, alhora, experimentin certes dificultats per assimilar-los.

La reacció emocional davant d’aquests canvis serà determinant en qualsevol cas per assolir els canvis cognitius requerits.


[1] Veure Josep Burcet Ingeniería de Intangibles, pàg 124 i següents.

 

Fi de la segona part

 

Navegació:

 

Si el vol capturar tot el document sencer en un arxiu de Word:

Tornar a paradigmes

 
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



::Trajectoria::
::Paradigmes::
::Documents::
::Enllaços::


Menú

Menú

Menu


:: Inici :: inicio :: home ::


Sortir d'aquesta Web