El disseny del futur immediat
Fonaments teòrics i propostes pràctiques

PART 1

Mecànica de l'assimilació de la novetat

Josep Burcet
josep@burcet.net


Introducció

En el decurs dels propers anys, la societat haurà de fer un transició ràpida i complexa cap a una situació substancialment nova. Ara el que cal saber és si podrem triar la mena de societat que en sortirà. O dit, d’una altre manera, cal avaluar fins a quin punt podrem dissenyar el nostre futur.

Sabem que la tecnologia modifica les característiques de la societat. I sabem també que algunes d’aquestes transformacions són molt difícils de preveure. Sabem, fins i tot, que a vegades una tecnologia nova produeix desenvolupaments totalment inesperats. El recent desenvolupament d’Internet[1] n’és el darrer exemple. En 1990 es va publicar Megatrends 2000, el conegut llibre de Naisbitt sobre les grans tendències del futur. En aquest llibre no hi havia ni una sola referència a Internet ni a l’explosió de les comunicacions que es començaria a produir un any més tard, en 1991[2].

Les propostes d’aquest capítol són alhora teòriques i pràctiques. La visió pràctica es deriva del fet d’haver estat personalment involucrat, des de fa més de 15 anys, en el disseny d’iniciatives sobre la transició cap a la societat de la comunicació[3]. La part teòrica té per objecte explicar quina és la reflexió que ha donat forma i contingut al meu treball pràctic.

El disseny del futur

Fins a quin punt el futur és dissenyable

A primera vista sembla que la capacitat per configurar el futur disminueix a mesura que augmenta la complexitat de la societat. Sembla més fàcil donar forma al futur d’un sistema social senzill, que arribar a controlar l’evolució d’un sistema social molt complex.

El que si sembla inqüestionable és que el futur d’un sistema social senzill és més previsible. El que fa més imprevisible l’evolució d’un sistema social és, en realitat, la quantitat d’indeterminació que intervé en la configuració dels estats futurs.

Un sistema social que funciona predominantment d’una manera causal, té un futur que resulta fàcil d’anticipar. Les societats tradicionals, mentre es mantenen tancades i fermament encaixades en les seves pautes culturals, són sistemes que es propaguen d’una manera previsible. Per contra, un sistema social que evoluciona gràcies a la introducció intensa i continua d’elements aleatoris, com ara és una societat postindustrial, es construeix de forma molt més indeterminada. En conseqüència el seu futur es fa més difícil d’endevinar.

La societat de la comunicació, cap a la que nosaltres estem evolucionant ara, és una societat que sorgeix de la barreja indeterminada de a) ingredients imprevisibles, b) esdeveniments fortuïts i c) processos causals més o menys determinants. La capacitat per configurar el futur depèn del joc conjunt de tots aquests elements, però depèn, sobre tot, de com evolucioni la composició de la barreja. Si com és d’esperar, es multiplica l’aparició d’ingredients inesperats, sorgiran igualment altres components encara menys esperats, derivats de les sinergies que es produeixin entre els primers.

La influència dels esdeveniments fortuïts, per la seva banda, també està en expansió[4]. Com ja veurem més endavant, estem arrossegats per un procés de dilatació de la llibertat individual[C1] . Per a cada individu resultarà cada cop més factible triar i decidir les seves opcions personals i això es produirà en prejudici de les inèrcies col·lectives, que sempre són més previsibles.

L’ambient de multiplicació de les possibilitats ofertes a cada persona es reforça, a més, pel fet que augmenta el grau de tolerància i de respecte cap a l’altre. En un ambient més tolerant, floreixen comportaments que es poden desviar més fàcilment d’allò que estava col·lectivament pautat o prescrit. Això representa una escletxa per la que s’introdueix novetat en el procés de construcció de la realitat social.

L’idea general és que, a mesura que augmenten les possibilitats de triar i decidir, la construcció del futur esdevé, cada cop més, el resultat incalculable de l’agregació de decisions individuals.

El disseny del futur serà una obra col·lectiva

L’explosió de les comunicacions, pel seu costat, és un catalitzador que ha d’intensificar l’efecte de la construcció distribuïda de la realitat social[5].

Totes aquestes consideracions em porten a creure que el disseny del futur està en vies de democratització, tot i que els progressos en aquesta direcció estan en una fase encara molt incipient. Segons el que es considera en aquest capítol, el disseny del futur significa dissenyar eines i idees per tal d’accelerar aquests progressos. Una de les principals conclusions és que l’objectiu fonamental del disseny del futur no és donar forma a una societat futura concreta, sinó crear les condicions per tal que la població pugui protagonitzar millor la construcció de la realitat social.

 

La introducció de novetat en la societat

Naturalesa del disseny

Origen del concepte de disseny

El concepte de “disseny” és una idea recent. Va ser en 1920 que J. Sinel va utilitzar la paraula “disseny” per primera vegada. Però no va ésser fins a 1940 que Raymond Loewy va dibuixar el paquet de cigarretes Lucky Strike, que els estudiosos de la història del disseny consideren com el moment del naixement del disseny industrial[6].

Tanmateix, la veritable explosió del disseny no es va produir fins a la dècada dels 50. Des d’aquell moment i fins ara, el concepte no ha parat de propagar-se i aplicar-se a tots els camps: disseny gràfic, disseny d’entorns, disseny de paisatges, disseny publicitari, disseny d’aplicacions informàtiques, disseny de paradigmes, disseny d’organitzacions, disseny de mobles, disseny de sistemes sanitaris i fins i tot, drogues de disseny.

Darrerament, absolutament tot comença a ser considerat com a objecte de disseny. S’aplica tant a objectes materials com a objectes immaterials, tant a estris de ús diari o com a idees que s’utilitzen en moments excepcionals, tant amb el propòsit d’expressar la bellesa com amb la intenció de resoldre problemes pràctics o donar satisfacció als sentits.

Les societats postindustrials estan, avui en dia, literalment inundades de noves propostes i tot indica que aviat no hi haurà pràcticament res que no hagi estat originat pel disseny.

Però aquesta explosió, tant bon punt s’analitza, revela ser quelcom més que com una mera tendència recent. Per posar en perspectiva el seu significat, el primer que cal és veure en que consisteix el disseny en si mateix.

Sobre el concepte de disseny

El disseny té per objecte la determinació de les qualitats formals d’un objecte o d’una situació. Els atributs que se li donen, li confereixen a) un aspecte, b) un tast i c) condicionen unes determinades formes d’ús. Per tant el disseny sempre és una proposta estètica, sensorial i funcional.

Lo més important que aporta la idea del disseny és que es du a terme  a partir d’una forma renovada de veure el món i nova manera de interpretar les necessitats que presenta. Darrera de cada producte de disseny hi ha una reflexió sobre la realitat que, en major o menor mesura, consisteix en una reinterpretació de les necessitats, els desigs, els gustos i els anhels de les persones.

Abans de l’explosió del disseny també hi havia gent que determinava com havien de ser els objectes i les situacions. Sempre hi ha hagut algú que ha dit com tenia de ser la forma, el color, els materials i les formes d’ús dels objectes. De la mateixa manera que sempre hi ha hagut algú que deia com s’havia d’actuar, el que s’havia de pensar, el que es tenia de creure, el que calia sentir i quins eren els ideals i els principis que es tenien de defensar.

Abans del disseny, les persones que decidien aquestes coses eren els mestres d’oficis, els líders morals i tots aquells que trametien la tradició. Dit d’una altre manera, abans de l’explosió del disseny, les propietats formals dels artefactes i les situacions estaven fonamentalment determinades per la tradició, per uns cànons, per unes maneres de fer i per uns estils que rarament ningú gosava modificar.

Abans dels anys 50, una cadira era una cadira de tal o qual estil, però mai “una cadira de disseny”. El que vull remarcar aquí són dos coses. En primer lloc, que amb l’aparició del disseny, el que s’introdueix en realitat és una certa dosi de novetat que s’incorpora a un concepte que ja existia prèviament. La introducció de novetat pot arribar, fins i tot, la formulació de conceptes que abans no existien. En segon terme, vull remarcar que els artesans, els líders i els transmissors de la tradició rarament proposaven una nova lectura de la realitat, ni portaven a terme cap reflexió personal sobre la possibilitat de fórmules o conceptes alternatius.

És cert que en el passat i de tant en tant, apareixien estils nous. Del romànic es passava al gòtic, del neoclassicisme es passava al romanticisme, etc. Però l’aparició dels estils i l’emergència de cànons nous eren fets excepcionals que només es produïen esporàdicament de tant en tant.

En contrast amb aquella situació, a partir dels anys 50, la incorporació de novetat s’accelera i afecta progressivament a tota mena d’objectes i situacions. D’aquesta forma, dosis creixents de novetat afecten la vida quotidiana d’un nombre cada cop més gran de persones.

Des d’aquesta perspectiva, la generalització del disseny representa un salt d’escala en la quantitat de novetat que sacseja la societat. Apareix com el punt d’inflexió que separa dos etapes de les societats humanes. És la frontera entre un període en el que les desviacions respecte de les convencions establertes eren una raresa i el període en el que aquestes desviacions ho afecten tot i esdevenen usuals.

Amb l’arribada del disseny, la reinterpretació de la realitat i la relectura de les necessitats deixa de ser un fet excepcional, realitzat rarament per un nombre molt petit d’individus, per esdevenir una activitat freqüent portada a terme per un gran nombre de persones


[1] Sobre la història de Internet, veure http://www.isoc.org/internet-history/brief.html

També http://www.isoc.org/guest/zakon/Internet/History/HIT.html

[2] el Cern lliura la WWW en 1991. En 1993 apareix MOSAIC, el primer navegador de les pàgines web. El creixement exponencial de Internet s’inicia en 1995. En 1999 hi ha …hosts i es veu clar que d’aquí a pocs anys tota l’economia, l’ensenyament, la sanitat, el lleure i la resta d’activitats estarà profundament transformades per les noves comunicacions,

[4] El meu anàlisi d’una mostra de 6.500 persones, representatives de les poblacions d’Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit extreta a mitjans de 1996

[5] L’estructura central de poder, que era la fórmula que ha dominat en el passat, era la conseqüència inevitable de l’estat de les comunicacions entre els ciutadans. El ciutadà mig, estava en una situació d’aïllament relatiu, confinat en l’àmbit estret de les relaciones més properes (la família, el treball i el cercle immediat de coneguts i amics). Altres circumstàncies reforçaven aquest aïllament, com per exemple, l’absència de mecanismes democràtics realment eficients, els mercats intervinguts, regulats i manipulats que  constrenyien el consum, els mitjans de comunicació de masses en una sola direcció, que relegaven al ciutadà mig a una posició passiva de receptor indefens, la cultura autoritària, etc.

[6] El ICSID (International Council of Societies of Industrial Design, http://www.icsid.org) defineix el disseny industrial com l’activitat creativa que consisteix en la determinació de les propietats formals d’objectes produïts industrialment


 

 

Navegació:

 

Si el vol capturar tot el document en un arxiu de Word:

Tornar a paradigmes

 
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



::Trajectoria::
::Paradigmes::
::Documents::
::Enllaços::


Menú

Menú

Menu


:: Inici :: inicio :: home ::


Sortir d'aquesta Web