En les pàgines que segueixen explico les raons per les quals es va pensar de fer un Centre Públic Internet. S’explica també quin és el paper que aquests centres poden tenir per ajudar a realitzar una entrada ràpida del nostre país a la societat de la comunicació.

La idea general és que la revolució de la comunicació és un procés de gran transcendència històrica, molt més important que la revolució industrial. Els canvis afectaran a tot i a tothom, a la manera de treballar, d’estudiar, de comerciar, de prestar serveis i d’establir relacions i intercanvis de tot tipus.

Aquesta revolució no implica únicament als sectors més directament relacionats amb les noves comunicacions sinó a tota l’economia. La plena comprensió d’aquest fet és molt important perquè la transició s’ha de veure com un esforç de tots els sectors econòmics i no pas pensar que estem parlant únicament del sector tecnològic.

Per un altre costat i a diferència de la industrialització, les transformacions econòmiques i els canvi culturals esdevindran molt més de pressa i tindran una influència molt més intensa i intima sobre la vida de la gent.

La transició cap a la societat de la comunicació pot tenir el mateix efecte multiplicador, si no és que el té encara més gran. I ho podria fer en un període de temps més breu que aquell que es va requerir per fer el trànsit de la societat pre-industrial a la societat post-industrial.

Sota aquesta hipòtesi, s’hauria de considerar la possibilitat d’una expansió intensa de l’economia a les regions a on la transició es fes de pressa durant els propers 25 anys.

No és massa important discutir aquí els detalls de la possible tassa d’expansió en aquest supòsit. L’idea fonamental és que una transició fluida i ràpida pot enfortir considerablement tots els sectors de l’economia, tant els que estan més directament lligats a les noves tecnologies, com aquells altres que representen la resta dels sectors.

L’aprofitament eficient dels recursos de les noves comunicacions per part dels sectors econòmics més convencionals, com la indústria, el comerç o el turisme pot representar una millora competitiva decisiva durant els propers anys. D’aquesta manera s’ha d’entendre que la transició que hem de fer no consisteix únicament en el desenvolupament dels sectors tecnològics sinó, sobre tot, la transformació de les activitats convencionals que els permeti d’aprofitar al màxim el potencial de les noves comunicacions que existeixi en cada moment.

Transició de baixa intensitat

La transició de baixa intensitat resulta d’una adaptació relativament lenta de tota l’economia a les noves circumstàncies. En aquest escenari, la població es va familiaritzant poc a poc en l’ús de les noves comunicacions, però sobre tot, la majoria dels nous usuaris es limiten a realitzar un aprenentatge lleuger i superficial.

En aquest tipus de transició, les empreses no treuen tot el partit que podrien extreure de l’ús de Internet i quan ho fan, arriben una mica tard i/o actuen a remolc.

La població en general, per la seva banda, es va convertint gradualment en usuària de les noves comunicacions però ho fa sense calar-hi massa. Això significa que creix una massa d’usuaris que fonamentalment és una massa de consumidors. Persones que contractaran la banda ample per veure cinema, per escoltar musica, per reservar hotels, per trametre correu electrònic i per contractar els serveis que la indústria audiovisual els vagi proposant.

Per contra, l’efecte més important de la transició d’alta intensitat és que una proporció relativament alta de població esdevé productora i no únicament consumidora de les noves comunicacions.

Com a "productora" vull dir que és capaç d’assolir guanys importants de productivitat en la seva manera d’utilitzar la banda ampla, cada qual en la seva respectiva parcel·la d’activitat. La transició d’alta intensitat produeix un ambient dens d’usuaris avançats i creatius que fan una funció de tracció del canvi econòmic. En aquest ambient és més fàcil de fer prosperar noves iniciatives, crear nous productes, proposar nous serveis a la xarxa i extreure el màxim partit de les relacions que es puguin establir en l’àmbit de l’Internet dels propers anys.

Si la transició d’alta intensitat impregna l’àmbit dels sectors més convencionals de l’economia, l’avantatge competitiva respecte d’altres regions que facin el trànsit més poc a poc serà d’una importància innegable.

Els avantatges econòmics de la transició d’alta intensitat semblen inqüestionables a 10 anys vista, però aquests no són, ni de lluny el seu principal benefici. La part principal del valor que aporta la transició d’alta intensitat és que posa a la població en condicions d’afrontar els canvis més intensos que són previsibles per a la segona dècada, entre 2010 i 2020.

La veritable revàlida que planteja la revolució de la comunicació té implicacions econòmiques de gran importància, però l’assignatura més difícil de totes serà l’esforç cultural per tal d’assimilar el canvi de civilització. Aquest examen que s’haurà d’ "aprovar" entre 2010 i 2020. La transició d’alta intensitat obre perspectives per passar aquest examen amb nota.

Cap de les formes possibles de transició està exempta de dificultats.

D’altre costat, alguns d’aquests problemes es donaran amb independència de la intensitat amb que es faci la transició. Els problema dels ciutadans a diferent velocitat és un d’ells. Les borses d’exclosos poden ser més o menys grosses. La distancia entre els més avançats i els més endarrerits pot ser més o menys gran. Però amb independència de la intensitat de la transició, hi hauran segments de població exclosa respecte dels beneficis de les noves comunicacions i també distàncies entre el grup dels més avançats i el del més enderrerits.

En la transició de baixa intensitat, aquestes distàncies seran més petites, mentre que una transició d’alta intensitat por crear distàncies més grans. Però en la transició de baixa intensitat, els estrats més enderrerits estaran, en termes absoluts, per sota del que estarien en cas d’haver fet una transició més eficient. Una transició eficient generarà més producte interior brut i hi hauran més recursos per assegurar uns mínims més alts per als que estiguin més mal situats.

La transició d’alta intensitat, pot ser que plategi problemes econòmics més manejables perquè es disposaria de més recursos, però, per contra, pot produir tensions culturals més fortes.

Les distàncies econòmiques són relativament fàcils d’equilibrar si es tenen prou diners. Però és més difícil controlar i equilibrar una situació de shock cultural intens perquè els processos complexes d’aprenentatge i els nivells de destresa social i emocional no s’assoleixen ràpidament únicament amb diners, per molts que se’n tinguin.

La transició lenta produeix menys problemes d’adaptació i menys desequilibris interns, però té la pega de que la societat continua anant a remolc de les economies més dinàmiques i consolida la posició de camp de colonització econòmica i cultural.

La transició ràpida, per la seva banda, implica un risc més gran de tensions i desequilibris, però dona possibilitats d’incorporar-se al grup de les societats més capdavanteres. Això a part, s’ha de dir també que, amb una bona estratègia, els riscs de la transició ràpida es poden prevenir i reduir fins a un cert punt, si s’actua amb prou antelació.

A part de la infrastructura física que s’està creant, la peça capital de la transició és la introducció de la població en l’ús dels ordinadors i les noves comunicacions. D’aquí que és pertinent de veure com es produeix aquesta introducció.

De com es produeix la introducció a les noves comunicacions

A la nostra societat ara mateix hi ha cinc formes principals a traves de les quals la gent s’introdueix a les tecnologies de la comunicació. Són aquestes:

1. a traves de les empreses a on la gent treballa,
2. a traves dels centre d’ensenyament a on la gent estudia (les escoles, els instituts i les universitats),
3. a traves de cursos, cursets i altres formes d’educació no reglada que estan a l’abast del públic en general,
4. a traves de publicacions periòdiques tal com revistes especialitzades, suplements monogràfics de la premsa diaria, llibres, webs i intranets, grups de noticies a Internet i, finalment,
5. a traves de les relacions informals entre amics, parents i coneguts, per capilaritat.

A jutjar pel nombre de connexions a Internet al nostre país, una proporció molt important del tràfic de Internet es produeix a traves de les empreses. Això vol dir que molta gent ha tingut les seves primeres experiències amb Internet a la feina. Aquest fet ha portat a alguns observadors a considerar que la gent que no te feina té menys possibilitats d’entrar en contacte amb Internet, com si, pel sol fet de treballar, la introducció al ús dels ordinadors i de Internet estès tard o d’hora resolt.

Però el fet és que la major part de la gent que té una feina, no gaudeix de la possibilitat d’entrar en contacte amb els ordinadors i amb Internet. Per tant, en considerar el perímetre del col·lectiu amenaçat d’exclusió, s’han incloure no únicament aquells que estan aturats sinó també moltes persones que avui encara tenen una feina fixa.

El corol·lari d’aquestes observacions és que no s’han de preveure ajudes únicament pels aturats, les mestresses de casa i els jubilats, sinó també per a un gran nombre de persones que tenen feina.

S’ha de tenir present, a més, que les persones amb feina però sense oportunitats per utilitzar ordinadors i familiaritzar-se amb les noves comunicacions representen el sector de la població activa que està més exposada a quedar sense feina de resultes de les reestructuracions que es facin durant els propers 10 anys.

Pel que fa referència al grup més reduït de persones empleades que tenen ocasió de utilitzar ordinadors i Internet quan estan a la feina s’ha de remarcar que el seu nivell mig d’experiència usualment no és alt, tret dels professionals de la informàtica. Sol limitar-se al coneixement de l’ús de les aplicacions més usuals que es fan servir a l’empresa (programes de comptabilitat, procés text, correu electrònic i poc més).

Els quadres directius solen tenir aquest tipus d’experiència limitada. Aquesta situació redueix el potencial de les empreses perquè els seus dirigents no solen tenir experiències viscudes de les altres possibilitats i, en conseqüència, no poden tenir una visió clara dels canvis que podrien promoure, ni de les dificultats associades a aquests canvis. D’aquesta manera és difícil treure partit de les ocasions i oportunitats de cada moment i, sobre tot, per anticipar-se a les necessitats del futur immediat. La realitat és que no es poden fer projectes de molta qualitat quan es té un coneixement limitat de les eines que s’han d’emprar per portar-los a cap i de les circumstàncies complexes en que aquestes eines s’hauran de fer servir.

Una altre via de familiarització amb les noves comunicacions és aquella que es produeix a l’escola, als instituts i a la universitat.

En aquests ambients, la introducció a la informàtica i a les noves comunicacions és encara molt reduida, per diferents motius:

• la dedicació a les matèries convencionals s’en emporta encara pràcticament la totalitat del temps disponible,
• l’equipament és encara molt limitat, el que redunda en dificultats d’accés a les màquines i a la connexió a Internet
• el grau de coneixement de l’anglès en els ambient acadèmics tot i que ha millorat substancialment durant els darrers anys és, en termes absoluts encara massa baix
• una proporció massa alta de professors té encara un grau d’experiència baix o nul en l’ús dels ordinadors i de Internet
• les motivacions i actituds d’una proporció alta de professors els fa encara refractaris a les noves comunicacions i mitjans

Com a reflex d’aquesta situació, hi ha molts professors que es mantenen distants i que menyspreen aquest àmbit d’activitat. Les oportunitats que se’ls hi ofereixen per tal de posar-se al dia sovint els resulten poc atractives i es formulen en base a programes de formació densos (p.e. cursos exhaustius d’introducció a determinades aplicacions que duren moltes setmanes). A la vista dels resultats, aquestes propostes no engresquen prou a molts professors.

Si el professorat dels centres d’ensenyament s’introdueix tant poc a poc en aquest àmbit, tot el sistema educatiu evoluciona massa lentament cap a l’adopció plena de les noves comunicacions. Es retarda d’aquesta manera la utilització de tota la potència que les noves comunicacions poden aportar al sistema educatiu.

Els diferents tipus de cursos que existeixen en el mercat per ensenyar a la gent l’ús dels ordinadors, les aplicacions informàtiques i la navegació per Internet és un altre dels mitjans a l’abast de la població.

Sovint aquests cursos es plantegen seguint el model convencional d’una assignatura i, en conseqüència són molt extensos, cars i requereixen la inversió de moltes hores per part de les persones que els segueixen.

Usualment, les persones que fan aquests cursos no fan servir moltes de les funcionalitats que se’ls ha ensenyat, sinò més aviat les quatre coses bàsiques que necessiten d’una manera immediata.

La contribució d’aquests cursos en la formació de molts usuaris és força important, però el que desitjo remarcar aquí és que hi ha una desproporció entre l’esforç i els diners esmerçats, i els resultats pràctics que s’obtenen tot seguit.

La formació en matèries com aquestes que evolucionen tant de pressa (una nova versió del programa cada un o dos anys o l’aparició d’una aplicació alternativa que deixa obsoleta l’aplicació precedent) requereix altres estratègies d’aprenentatge que siguin més breus, més barates, més resolutives i que ajudin d’una manera més immediata a fer allò que cada qual es proposa fer un cop acabada la formació.

L’estratègia dels cursos convencionals no facilita cap contribució important per assolir la transició d’alta intensitat.

Una altre via d’aprenentatge i adquisició d’experiència en informàtica i les noves comunicacions és aquella que algunes persones assoleixen a través de la lectura de revistes especialitzades, llibres monogràfics i altres publicacions tant convencionals com a traves de soport multimèdia o connexió a Internet.

En aquest cas l’aprenentatge es refereix més directament a allò que interessa d’una manera específica a cada qual i la relació entre lésforç, els cost i els resultats és molt millor.

El problema principal aquí és que aquesta via únicament és utilitzada per persones especialment motivades i/o ja introduïdes gaudint d’una experiència prèvia que els permet de seguir el fil.

La formació assolida per aquests mitjans té les característiques del procés que fan els autodidactes, però el fet és que aquest camí únicament funciona amb una part relativament reduïda de la població, en tant que una transició d’alta intensitat requereix involucrar a un sector social més ampli.

Aquest tipus d’introducció s’escampa com una taca d’oli. Parteix de persones iniciades que propaguen el seu entusiasme i la seva experiència entre el seu cercle més pròxim, els familiars, els amics, els col·legues.

La velocitat de propagació espontània d’aquestes taques d’oli és força lenta però sol ser altament eficient perquè l’ajuda arriba puntualment sobre el tema que es necessita i en el moment en que es requereix. Addicionalment produeix una difusió de l’interès i la motivació que les altres vies de introducció no sempre no trameten.

L’experiència de Sta. Cristina d’Aro ha posat de manifest dos coses importants.

La primera és que, malgrat tractar-se d’una població petita (2.749 habitants), no tots els veïns s’han assabentat fàcilment de l’existència del Centre Públic Internet, tot i haver fet tres actes diferents de presentació, en el decurs d’un any.

La segona està relacionada amb el temps que ha existit entre el moment en que els veïns han sentit parlar del Centre i el moment en que s’han decidit a visitar-lo. Usualment han passat vàries setmanes o fons i tot mesos entre una cosa i l’altre. Aquest retard ha estat més freqüent entre les persones que no tenien cap persona introduïda entre el seu cercle immediat de familiars, companys de feina i amics.

Aquesta observació il·lustra la importància del paper de les xarxes de relacions personals en els temes de la introducció dels ordinadors i de Internet i reforça la idea de que la introducció que es produeix per difusió de les taques d’oli originades a partir dels iniciats, representen un dels medis més eficients de difusió de les noves comunicacions.

Per altre banda, hem comprovat que les diferents accions de difusió que hem realitzat a Sta. Cristina han estat les que han permès atreure més ràpidament a la gent. Hem observat una diferència considerable entre els sector cap a on s’ha adreçat alguna acció d’atracció (mestresses de casa, empreses locals o alumnes de l’escola) i els altres sectors.

L’escassesa de recursos amb la que s’ha fet l’experiència no ha permès de mantenir l’esforç d’atracció d’una manera continuada. Això ens ha donat ocasió de comprovar que tant bon punt es relaxa l’esforç d’atracció, l’afluència de certs sectors de la població tendeix a disminuir.

Aquesta observació indica que si es vol optar per fer una política vigorosa de transició ràpida, es necessita mantenir vius determinats estímuls per tal que l’atracció que exerceix un Centre Públic Internet no es debiliti. La situació en aquest punt recorda de lluny el que passa en el museus. Quan un museu es limita a mantenir l’oferta dels seus recursos permanents, l’afluència de visitants tendeix a baixar, en tant que quan el museu manté un programa variat d’activitats, l’afluència de públic s’incrementa.

La ajuda activa a la població, com veurem més detalladament al parlar dels Centres Públics Internet, és una condició indispensable per assolir una transició d’alta intensitat.

En plantejar-nos com fer prosperar una transició d’alta intensitat, la primera qüestió a dilucidar és la de saber quines són les coses que expliquen el perquè certes persones progressen més de pressa que altres en el llarg camí d’introduir-se en el món de les noves comunicacions.

És a dir, perquè certes persones desenvolupen una línia de comportament que els porta a estar fàcilment a dins del grup dels que no tenen problemes per assimilar l’ús dels ordinadors i les noves comunicacions. I perquè n’hi ha d’altres que es mantenen allunyades i, per tant, corren un alt risc de trobar-se excloses de la societat de la comunicació.

En plantejar aquesta qüestió sovint apareixen respostes usuals que no sempre són encertades. Es pensa, per exemple, que les persones que no treballen corren el risc de quedar excloses. I les que treballen, no tant. També és usual de pensar que les persones amb un nivell d’ingressos més baix, un grau d’instrucció més elemental i una professió manual són aquelles que es troben més lluny de les noves comunicacions.

La recerca social portada a cap en aquest punt durant els darrers 25 anys havia confirmat aquestes relacions i per tant havien entronitzat el dogma de que la possessió i l’ús dels darrers aparells tecnològics depenia del nivell d’ingressos, de la instrucció, de l’edat i de la professió.

L’anàlisi de mostres a diferents països i diferents moments en el decurs dels darrers anys així ho indicava. Però el que havia estat cert durant molts anys en relació primer amb la radio, el televisor, el telèfon, els electrodomèstics i més tard amb els contestadors telefònics, el vídeo, el fax i el telèfon mòbil, comença a ser diferent amb els ordinadors i més recentment amb Internet.

Jo vaig trobar primers indicis de canvi en l’anàlisi de la mostra europea en la recerca feta per compte de Telecom Italia. Per primera vegada una nova tecnologia relativament cara, per a una economia domèstica mitja, no estava inequívocament associada als ingressos de les llars.

Hi havia diferents indicis clars d’aquest canvi. La correlació entre l’equipament domèstic dels ordinadors i el nivell d’ingressos de les llars encara era estadísticament significativa agafant en conjunt tota la mostra europea.

Però si es feia l’anàlisi per regions, es veia clarament que no sempre les regions més riques eren les que tenien més llars amb ordinadors personals. S’hi trobaven regions amb nivells d’ingressos alts que tenien un equipament d’ordinadors molt pobre i, al revés, regions amb ingressos mitjos o baixos amb nivells més alts d’equipament d’allò que els hagués pertocat de complir-se la correlació equipament/nivell d’ingressos.

En analitzar els nivell d’utilització d’aquest equipament tampoc es complia sempre la regla de que els més rics, els més instruïts, i amb professions i ocupacions de més nivell eren els que tenien un nivell d’ús també més alt.

Aquesta troballa era tant iconoclasta que vaig haver de suportar l’escepticisme de més d’un dels meus col·legues.

Tanmateix, recerques posteriors han confirmat el meu anàlisi. A començaments de l’estiu de l999, el Departament de Comerç dels Estats Units va presentar l’informe elaborat per l’Administració Nacional de Informació i Telecomunicacions.

La regla ingressos alts/equipament d’ordinadors es torna a complir per a la totalitat de la mostra, però no totes les llars amb una situació econòmica desfogada tenen el mateix nivell d’equipament. Les famílies negres i hispanes amb ingressos alts estan menys equipades que les famílies de classe mitja blanques o d’origen asiàtic.

La divisió entre els que tenen accés a l’economia digital y a Internet depèn del grau de instrucció, dels ingressos, però depèn també de la regió (com a Europa) i de la raça.

El fet que una part de les famílies amb rentes altes i nivell d’instrucció alt a ambdós costats del Atlàntic tinguin un equipament anormalment baix i/o un accés pobre a Internet vol dir alguna cosa.

Si tenim en compte que aquestes divergències són encara més accentuades quan estudiem el nivell d’ús en comptes del nivell d’equipament, es comencen a precisar les idees.

El fet és que els ordinadors personals no són com els altres electrodomèstics. La principal diferència és el grau d’esforç personal requerit per utilitzar els ordinadors i navegar per Internet. Aquest esforç és molt més gran que el necessari per aprendre a fer servir un fax, un vídeo o un telèfon mòbil. Una família rica pot comprar tots productes tecnològics cars, però no necessàriament se sent predisposada a fer l’aprenentatge que és necessari per fer anar els ordinadors.

L’aprenentatge de l’ús dels ordinadors no es compra amb la mateixa facilitat en que s’adquireix una nevera. No n’hi ha prou de pagar uns diners. S’ha de fer quelcom més. S’ha de treballar molt, durant molt de temps, de fet d’una manera indefinida perquè aquestes tecnologies evolucionen constantment a una velocitat uniformement accelerada.

Aquí està el principal precursor de la inclusió i l’exclusió. I sobre aquest punt és sobre el punt que gira el concepte de Centre Públic Internet i l’idea d’ajuda activa a la població.

Un primer anàlisi posa de manifest que les persones estan més o menys predisposades a fer l’esforç que plantegen les noves comunicacions segons sigui l’ambient cultural a on viuen. El fet que els habitants de regions culturalment diferenciades siguin particularment propensos (o refractaris) a les noves comunicacions ho demostra. Les diferències racials detectades als Estats Units semblen tenir la mateixa significació ja que cada raça viu a dins d’una subcultura diferent.

Des d’una perspectiva més psicològica, es pot dir també que les actituds de cada ú en front les noves tecnologies tenen igualment una influencia important. Tal seria el cas d’una persona amb ingressos mitjos/baixos i/o un nivell d’instrucció mig/baix que sacrifica el seu standard de consum, per tal d’estar equipat amb un ordinador potent i un mòdem ràpid. A la mostra europea a la que m’he referit més a munt hi he trobat força gent d’aquesta. Tenen un cotxe inferior al que els pertoca pel seu nivell d’ingressos, gasten en el pis i en les altres despeses domèstiques menys que altres persones del seu mateix nivell d’ingressos, però gasten molt en les noves comunicacions.

La mixtura de la subcultura a que es pertany i les actituds individuals que hom té, donen una explicació plausible de les desviacions que s’observen respecte del dogma ingressos/equipament i educació/intensitat d’ús.

Tanmateix l’assumpte podria no ser tant lineal. En front de les noves tecnologies de la comunicació la major part de la gent que té sentiment contradictoris. Hi ha molta gent que d’un costat sent curiositat, atracció, entisiasme i fins i tot fascinació per aquestes tecnologies. Però, al mateix temps, sent una barreja de sentiments que l’allunyen d’elles. Les combinacions poden agafar moltes formes. Pot haver-hi por a no comprendre, temor a no ser capaç de tirar endavant, mandra a fer l’esforç d’incorporar-les, sensació de no tenir prou temps, confusió en front de l’acceleració, inseguretat, etc.

No es pot parlar, per tant, d’actituds clares i inequívoques, sinó més aviat d’una barreja d’impulsos contradictoris que es resolen per mediació de determinats estímuls concrets.

Aquests estímuls actuen com a veritables atractors i fan, que una persona determinada es decanti cap a l’esforç o, per contra se n’abstingui. O, més sovint, que es quedi en algun punt intermedi.

Una mateixa persona, pot tenir un comportament o altre segons siguin aquests estímuls. Si una persona viu en un ambient en el que culturalment es valora el fet de sortir sovint i divertir-se molt, passarà de les noves comunicacions o els farà servir d’una forma molt superficial.

Si una persona té com a models determinades personalitats que consideren que l’ús dels ordinadors és cosa una mica ridícula pròpia dels informàtics, dels operadors, de les secretàries i altres empleats de segon ordre, a les hores desenvoluparà una actitud distant.

Però si aquesta mateixa persona visqués en un ambient a on es valora molt l’ús sofisticat de les noves comunicacions, a les hores es decantaria cap l’esforç d’embarcar-se en un procés indefinit d’aprenentatge i se sentiria motivada per mantenir-lo amb energia i d’una forma indefinida.

Des d’aquesta perspectiva es veu que els valors prevalents i els models de comportament són precursors importants de l’acceptació o l’allunyament de l’assimilació de les noves comunicacions.

La conclusió de tota aquesta discussió és:

1. si es vol promoure una transició d’alta intensitat s’han d’emprar iniciatives inspirades en l’establiment d’atractors que ajudin d’una manera activa a la població per decantar-se cap l’esforç d’assimilació que es requereix;
2. en el model de transició d’alta intensitat s’han de preveure mecanismes per prevenir la formació de borses d’exclosos, en la mesura del possible;
3. s’han de preveure igualment respostes per reduir al màxim les conseqüències negatives de l’existència de les formes d’exclusió que apareguin malgrat els intents de prevenció.

El concepte de Centre Públic Internet està concebut des d’aquesta perspectiva i està dissenyat per arribar a ser una prova empíricament verificada de totes aquestes idees.

En conseqüència, la situació actual ens planteja fonamentalment dos coses:

1. la creació de condicions per facilitar l’inici del procés de transició, per dur-lo a terme amb energia
2. la creació de condicions per afrontar els efectes secundaris de la transició.