ESBORRANY

 

 

El disseny del futur immediat

Fonaments teòrics i propostes pràctiques

 

Josep Burcet

josep@burcet.net

http://www.burcet.net

 

 

Resum

Durant el trànsit cap a la societat de la comunicació, la societat quedarà exposada a dosis molt altes de novetat. La capacitat de la població per assimilar-les esdevé el factor clau més important per assegurar l’èxit d’aquesta transició.

El disseny del futur immediat ha d’incloure accions específiques per posar a la població i a les organitzacions en condicions de treure el màxim partit possible dels canvis. Però cal també organitzar accions més genèriques destinades a potenciar la capacitat de la població per 1)fer front a l’allau de novetat i 2)ser alhora una font creativa de novetat. Els progressos en la gestió de la novetat són la principal font d’energia per encarar amb èxit la realitat emergent.

Aquest capítol presenta la base teòrica per sustentar ambdós tipus de accions. A partir d’aquesta base teòrica, s’enumeren les principals iniciatives que haurien de constituir el nucli dur del disseny del futur immediat.

Introducció

En el decurs dels propers anys, la societat haurà de fer un transició ràpida i complexa cap a una situació substancialment nova. Ara el que cal saber és si podrem triar la mena de societat que en sortirà. O dit, d’una altre manera, cal avaluar fins a quin punt podrem dissenyar el nostre futur.

Sabem que la tecnologia modifica les característiques de la societat. I sabem també que algunes d’aquestes transformacions són molt difícils de preveure. Sabem, fins i tot, que a vegades una tecnologia nova produeix desenvolupaments totalment inesperats. El recent desenvolupament d’Internet[1] n’és el darrer exemple. En 1990 es va publicar Megatrends 2000, el conegut llibre de Naisbitt sobre les grans tendències del futur. En aquest llibre no hi havia ni una sola referència a Internet ni a l’explosió de les comunicacions que es començaria a produir un any més tard, en 1991[2].

Les propostes d’aquest capítol són alhora teòriques i pràctiques. La visió pràctica es deriva del fet d’haver estat personalment involucrat, des de fa més de 15 anys, en el disseny d’iniciatives sobre la transició cap a la societat de la comunicació[3]. La part teòrica té per objecte explicar quina és la reflexió que ha donat forma i contingut al meu treball pràctic.

El disseny del futur

Fins a quin punt el futur és dissenyable

A primera vista sembla que la capacitat per configurar el futur disminueix a mesura que augmenta la complexitat de la societat. Sembla més fàcil donar forma al futur d’un sistema social senzill, que arribar a controlar l’evolució d’un sistema social molt complex.

El que si sembla inqüestionable és que el futur d’un sistema social senzill és més previsible. El que fa més imprevisible l’evolució d’un sistema social és, en realitat, la quantitat d’indeterminació que intervé en la configuració dels estats futurs.

Un sistema social que funciona predominantment d’una manera causal, té un futur que resulta fàcil d’anticipar. Les societats tradicionals, mentre es mantenen tancades i fermament encaixades en les seves pautes culturals, són sistemes que es propaguen d’una manera previsible. Per contra, un sistema social que evoluciona gràcies a la introducció intensa i continua d’elements aleatoris, com ara és una societat postindustrial, es construeix de forma molt més indeterminada. En conseqüència el seu futur es fa més difícil d’endevinar.

La societat de la comunicació, cap a la que nosaltres estem evolucionant ara, és una societat que sorgeix de la barreja indeterminada de a) ingredients imprevisibles, b) esdeveniments fortuïts i c) processos causals més o menys determinants. La capacitat per configurar el futur depèn del joc conjunt de tots aquests elements, però depèn, sobre tot, de com evolucioni la composició de la barreja. Si com és d’esperar, es multiplica l’aparició d’ingredients inesperats, sorgiran igualment altres components encara menys esperats, derivats de les sinergies que es produeixin entre els primers.

La influència dels esdeveniments fortuïts, per la seva banda, també està en expansió[4]. Com ja veurem més endavant, estem arrossegats per un procés de dilatació de la llibertat individual. Per a cada individu resultarà cada cop més factible triar i decidir les seves opcions personals i això es produirà en prejudici de les inèrcies col·lectives, que sempre són més previsibles.

L’ambient de multiplicació de les possibilitats ofertes a cada persona es reforça, a més, pel fet que augmenta el grau de tolerància i de respecte cap a l’altre. En un ambient més tolerant, floreixen comportaments que es poden desviar més fàcilment d’allò que estava col·lectivament pautat o prescrit. Això representa una escletxa per la que s’introdueix novetat en el procés de construcció de la realitat social.

L’idea general és que, a mesura que augmenten les possibilitats de triar i decidir, la construcció del futur esdevé, cada cop més, el resultat incalculable de l’agregació de decisions individuals.

El disseny del futur serà una obra col·lectiva

L’explosió de les comunicacions, pel seu costat, és un catalitzador que ha d’intensificar l’efecte de la construcció distribuïda de la realitat social[5].

Totes aquestes consideracions em porten a creure que el disseny del futur està en vies de democratització, tot i que els progressos en aquesta direcció estan en una fase encara molt incipient. Segons el que es considera en aquest capítol, el disseny del futur significa dissenyar eines i idees per tal d’accelerar aquests progressos. Una de les principals conclusions és que l’objectiu fonamental del disseny del futur no és donar forma a una societat futura concreta, sinó crear les condicions per tal que la població pugui protagonitzar millor la construcció de la realitat social.

La introducció de novetat en la societat

Naturalesa del disseny

Origen del concepte de disseny

El concepte de “disseny” és una idea recent. Va ser en 1920 que J. Sinel va utilitzar la paraula “disseny” per primera vegada. Però no va ésser fins a 1940 que Raymond Loewy va dibuixar el paquet de cigarretes Lucky Strike, que els estudiosos de la història del disseny consideren com el moment del naixement del disseny industrial[6].

Tanmateix, la veritable explosió del disseny no es va produir fins a la dècada dels 50. Des d’aquell moment i fins ara, el concepte no ha parat de propagar-se i aplicar-se a tots els camps: disseny gràfic, disseny d’entorns, disseny de paisatges, disseny publicitari, disseny d’aplicacions informàtiques, disseny de paradigmes, disseny d’organitzacions, disseny de mobles, disseny de sistemes sanitaris i fins i tot, drogues de disseny.

Darrerament, absolutament tot comença a ser considerat com a objecte de disseny. S’aplica tant a objectes materials com a objectes immaterials, tant a estris de ús diari o com a idees que s’utilitzen en moments excepcionals, tant amb el propòsit d’expressar la bellesa com amb la intenció de resoldre problemes pràctics o donar satisfacció als sentits.

Les societats postindustrials estan, avui en dia, literalment inundades de noves propostes i tot indica que aviat no hi haurà pràcticament res que no hagi estat originat pel disseny.

Però aquesta explosió, tant bon punt s’analitza, revela ser quelcom més que com una mera tendència recent. Per posar en perspectiva el seu significat, el primer que cal és veure en que consisteix el disseny en si mateix.

Sobre el concepte de disseny

El disseny té per objecte la determinació de les qualitats formals d’un objecte o d’una situació. Els atributs que se li donen, li confereixen a) un aspecte, b) un tast i c) condicionen unes determinades formes d’ús. Per tant el disseny sempre és una proposta estètica, sensorial i funcional.

Lo més important que aporta la idea del disseny és que es du a terme  a partir d’una forma renovada de veure el món i nova manera de interpretar les necessitats que presenta. Darrera de cada producte de disseny hi ha una reflexió sobre la realitat que, en major o menor mesura, consisteix en una reinterpretació de les necessitats, els desigs, els gustos i els anhels de les persones.

Abans de l’explosió del disseny també hi havia gent que determinava com havien de ser els objectes i les situacions. Sempre hi ha hagut algú que ha dit com tenia de ser la forma, el color, els materials i les formes d’ús dels objectes. De la mateixa manera que sempre hi ha hagut algú que deia com s’havia d’actuar en unes circumstàncies determinades y el que s’havia de pensar, el que es tenia de creure, el que calia sentir i quins eren els ideals i els principis que es tenien de defensar.

Abans del disseny, les persones que decidien aquestes coses eren els mestres d’oficis, els líders morals i tots aquells que trametien la tradició. Dit d’una altre manera, abans de l’explosió del disseny, les propietats formals dels artefactes i les situacions estaven fonamentalment determinades per la tradició, per uns cànons, per unes maneres de fer i per uns estils que rarament ningú gosava modificar.

Abans dels anys 50, una cadira era una cadira de tal o qual estil, però mai “una cadira de disseny”. El que vull remarcar aquí són dos coses. En primer lloc, que amb l’aparició del disseny, el que s’introdueix en realitat és una certa dosi de novetat que s’incorpora a un concepte que ja existia prèviament. La introducció de novetat pot arribar, fins i tot, la formulació de conceptes que abans no existien. En segon terme, vull remarcar que els artesans, els líders i els transmissors de la tradició rarament proposaven una nova lectura de la realitat, ni portaven a terme cap reflexió personal sobre la possibilitat de fórmules o conceptes alternatius.

És cert que en el passat i de tant en tant, apareixien estils nous. Del romànic es passava al gòtic, del neoclassicisme es passava al romanticisme, etc. Però l’aparició dels estils i l’emergència de cànons nous eren fets excepcionals que només es produïen esporàdicament de tant en tant.

En contrast amb aquella situació, a partir dels anys 50, la incorporació de novetat s’accelera i afecta progressivament a tota mena d’objectes i situacions. D’aquesta forma, dosis creixents de novetat afecten la vida quotidiana d’un nombre cada cop més gran de persones.

Des d’aquesta perspectiva, la generalització del disseny representa un salt d’escala en la quantitat de novetat que sacseja la societat. Apareix com el punt d’inflexió que separa dos etapes de les societats humanes. És la frontera entre un període en el que les desviacions respecte de les convencions establertes eren una raresa i el període en el que aquestes desviacions ho afecten tot i esdevenen usuals.

Amb l’arribada del disseny, la reinterpretació de la realitat i la relectura de les necessitats deixa de ser un fet excepcional, realitzat rarament per un nombre molt petit d’individus, per esdevenir una activitat freqüent portada a terme per un gran nombre de persones.

Naturalesa de la novetat

Si la naturalesa última del disseny està estretament relacionada amb la introducció de novetat, caldrà veure més de prop quina és la mecànica de la novetat. La novetat és un concepte relatiu que depèn d’allò que ja es coneix i d’allò que encara es desconeix.

Per a qualsevol observador, el significat de les coses i les situacions depèn de la seva capacitat per reconèixer-les. Si una cosa no es pot reconèixer en absolut, no significa res i, per tant, no aporta cap novetat. Imaginem una col·lecció de símbols desconeguts. No sabem que signifiquen, però al menys reconeixem que son símbols. Ara, si ni tant sols ens adonéssim que són símbols, a les hores podrien no suggerir absolutament res. En aquest cas, no es platejarien cap incògnita, ens passarien desapercebuts i no trametrien cap mena de informació

Per a un observador determinat, un objecte, un missatge o una situació només tindrà algun significat en el cas de que li suggereixi alguna cosa. Això vol dir que s’hi haurà de veure quelcom que estigui relacionat amb alguna altre cosa que ja és coneguda.

Per tant,  la quantitat de informació que aporta un objecte depèn de la proporció de coses conegudes i coses desconegudes que presenta.  Si tot és desconegut, no hi ha cap significat i, en conseqüència, no fa arribar cap mena de novetat. En l’altre extrem, si tot ja és conegut, tampoc hi ha novetat, perquè no arriba res que abans ja no es coneixes.

Entre aquests dos extrems és allà a on rau la informació, allà a on brolla la novetat.

La novetat útil

Com veurem tot seguit el disseny és, en última instància, un acte d’administració de novetat.

Totes les transformacions econòmiques, socials i culturals estan alimentades per una introducció de novetat en el sistema social.

Durant els propers anys, per tal que un procés de canvi prosperi sense abocar a una catàstrofe, cal que la introducció de novetat sigui proporcionada a la capacitat de la gent per acollir-la, assimilar-la i treure’n partit. Una exposició prolongada a dosis creixents de novetat només pot ser considerada com a viable en el cas que la capacitat de la població per afrontar-la, augmenti d’una forma proporcionada i estigui acompanyada d’una acollida emocional adient. La velocitat de canvi efectiu d’una societat depèn del manteniment d’aquesta equació.

La noció de novetat útil s’ha de definir, per tant, en funció de l’estat de la capacitat per assimilar novetat. Ara, el primer que cal deixar clar és que la càrrega de novetat que es pot acollir no és igual per a totes les persones.

El compost novetat/confirmació

Per a un observador donat, la informació màxima sobre un tema determinat estarà en les propostes que presenten un 50 % de novetat i un 50 % de confirmació de coses conegudes. Per a un altre, la informació màxima estarà a 60 % d’elements coneguts i 40 % d’elements desconeguts. Per a un tercer, les proporcions poden ser 25 % i 75 %. La màxima novetat comprensible i acceptable depèn, per tant, no únicament de la composició de la proposta en sí mateixa, sinó també de la capacitat del receptor per assimilar-la.

Per a qualsevol observador, el punt de màxima informació no necessàriament es correspon amb el punt de màxim confort. En general i com ja he senyalat a un altre lloc[7], les propostes que contenen molta novetat i molt poca confirmació solen ser més excitants però també més pertorbadores, més incòmodes i requereixen més esforç per assolir-ne l’assimilació.

Per a cada tema i per a cada persona, el punt òptim de novetat assimilable és diferent i depèn:

a) dels cúmul de coneixements i experiències ja adquirits prèviament,

b) de les reaccions emocionals en front de la proposta i finalment

c) del seu vigor.

Però el joc d’aquests elements no sempre és el mateix. Una acumulació de referents coneguts pot se un avantatge per afrontar la novetat. Però també en pot ser un obstacle. Una reacció emocional intensa pot ser tant aviat una ajuda com una dificultat. Una gran vitalitat sovint és una ajuda per afrontar la novetat, però també té les seves excepcions.

La inèrcia del bagatge intel·lectual

En principi, una persona culta disposa de moltes referències diferents que li permeten reconèixer i interpretar un gran nombre de propostes de informació i d’experiència. Aquest tipus de persona està més capacitada per afrontar la novetat i està més entrenada per aprendre.

Al mateix temps, però, es pot donar també un efecte contrari. Un cúmul de coneixements ben assentats pot produir igualment un efecte d’inèrcia que esdevingui un obstacle per assimilar noves propostes.

L’efecte d’inèrcia és especialment intens quan:

a)      hi ha canvi de paradigmes i

b)      quan el ritme d’aparició de novetat esdevé molt ràpid.

En aquests casos, un neòfit pot assimilar propostes rupturistes més fàcilment que un observador culte i experimentat, però atrapat en un cúmul de coneixements que el retenen i li disminueixen la seva capacitat per pensar d’una forma diferent.

La transició actual cap a la societat de la comunicació està acompanyada de canvi de paradigmes i el ritme d’aparició de novetat és cada dia més intens. Existeix, per tant, la possibilitat de que les persones amb més bagatge intel·lectual, disposin de més recursos cognitius per afrontar els canvis, però, alhora, experimentin certes dificultats per assimilar-los.

La reacció emocional davant d’aquests canvis serà determinant en qualsevol cas per assolir els canvis cognitius requerits.

La reacció emocional en front la novetat

Les emocions tenen una gran influència sobre la capacitat per afrontar la novetat.

Primer de tot, perquè la reacció emocional és el que dona color i intensitat al impacte produït per la novetat. És allò que, d’entrada, determina si la nova proposta serà acollida amb entusiasme, amb indiferència o amb hostilitat. És el que fa que una proposta desvetlli curiositat, por, indignació o eufòria. A fi de comptes, és el que desencadena una resposta d’atracció i/o de rebuig i, per tant, el que modula l’actitud, l’atenció i l’entusiasme ulterior que es dispensarà a la proposta.

Graus de complexitat de la resposta emocional

Quan entrem en contacte a una proposta de novetat, sabem de seguida si ens agrada o no. Si la proposta, a part de la seva càrrega de novetat, conté també molts elements que ens resulten familiars, a les hores serà encara més fàcil de saber si ens agrada o no. Tant quanta més quantitat de coses familiars contingui la proposta, tant més senzill serà de catalogar-la i encaixar-la a dins dels nostres esquemes. A les hores la resposta emocional aflorarà sota l’influx dels elements reconeguts que presenta la proposta.

Per contra, si predomina la novetat, no sabrem tant bé que pensar i la resposta emocional serà menys automàtica i més ambigua. Segons en que ens fixem, ens agradarà, però si ens fixem en altres aspectes de la proposta ens pot desagradar.

Les respostes paradoxals

La resposta emocional a les propostes que contenen una alta proporció de novetat té sovint característiques paradoxals. Es pot desvetllar alhora una sensació d’atracció i al mateix temps una sensació de rebuig. Segons com, la proposta ens pot resultar simpàtica i segons com antipàtica. En un cas més extrem, la proposta pot aparèixer com una amenaça i, tanmateix també, com un vehicle d’esperança, com una taula de salvació.

D’altre banda, s’ha de remarcar que la novetat sempre arriba carregada de incògnites. No se sap massa bé que es pot esperar d’una tecnologia nova, d’un nou coneixement, d’una nova proposta estètica o d’una invitació ètica poc convencional. Tant aviat pot semblar que ens agrada com que ens desagrada, tant aviat podem pensar que ens pot ajudar com que ens pot fer anar malament.

En front de la novetat, la resposta emocional, es polaritza amb més dificultat i es fa més ambivalent.

El potencial de paradoxa implícit en la novetat es reforça quan els components de confirmació, allò que la proposta conté de conegut, desvetlla també una ambivalència.

Mecànica paradoxal de les emocions en front la novetat

La resposta emocional ambivalent no és cartesiana ni presenta necessàriament cap mena de simetria, ni equilibri. Vull dir que, en una reacció paradoxal d’atracció/rebuig, el fet que l’atracció sigui forta no implica necessàriament que el rebuig sigui dèbil.

D’una manera similar, una reacció dèbil d’atracció no implica necessàriament un sentiment de rebuig fort. Pot coexistir també perfectament amb un sentiment dèbil de rebuig.

Aquesta manca de simetria entre reaccions emocionals antagòniques és un fet que cal tenir molt present per entendre el procés de la novetat.

Tanmateix, la possibilitat de que la resposta emocional pugui ser ambivalent no vol dir que sempre ho sigui. Com ja es de sobra conegut, també pot passar perfectament que aparegui únicament una sensació d’atracció sense cap ombra de rebuig, un sentiment d’esperança, sense cap rastre de desesperació.

Però m’interessa remarcar aquí que, en front de la novetat, la intensitat en que es manifesta una emoció pot ser independent de la intensitat en que es manifesti la seva emoció antagònica.

En un altre lloc he descrit el model d’atracció/rebuig i la funció dels atractors en el cas de la reacció emocional produïda pel desenvolupament de les noves comunicacions[8]. Aquest model es pot aplicar de forma general a molt altres casos de reacció emocional davant la novetat.

Com que l’impacte emocional de la novetat és una qüestió central en tots els problemes de disseny i, sobre tot, en el disseny del futur, és necessari remarcar que la seva mecànica és peculiar, tant pel que fa referència als seus precursors, com pel que concerneix a la resposta emocional que desvetlla.

La naturalesa paradoxal dels compostos novetat/confirmació

Els precursors de les emocions produïdes per una proposta de disseny, com ja he dit més amunt, són un compost de novetat i confirmació[9]. Com hem vist també, els efectes d’aquest compost, poden desvetllar també sentiments antagònics

Al introduir més a munt l’idea del compost novetat/confirmació, ho he fet d’una manera esquemàtica, per tal de facilitar la seva presentació. Al dir que una proposta de disseny pot contenir, per exemple, un 30 % de novetat i un 70 % de confirmació, he evocat un cas poc complex. Ara puc dir que un objecte de disseny pot tenir poca novetat i, alhora poca confirmació. O molta novetat i molta confirmació. O qualsevol altre combinació imaginable de càrrega de novetat i confirmació.

Com es veu, per tant, el model que proposo està fet d’un sistema de precursors antagònics que poden desencadenar una resposta paradoxal constituïda també per una o varies parelles d’emocions antagòniques.

Fa molts anys que rumio sobre aquests model, però no he tingut encara ocasió de fer  treball empíric per desembossar problemes pràctics. Un d’aquests problemes és el problema de la mesura dels compostos antagònics[10].Tanmateix, és conceptualment important de parlar-ne, perquè permet de desenvolupar idees més precises per implementar eines avançades sobre el procés de la novetat.

Intensitat de la resposta emocional

Un aspecte important de la reacció emocional davant la novetat/confirmació es refereix a la intensitat amb que s’experimenta. A part de quina sigui la reacció en termes d’atracció/rebuig, la resposta emocional pot aparèixer, en conjunt, amb més o menys força .

La intensitat que desvetlla una proposta de novetat/confirmació es constitueix com l’energia que brolla del seu impacte inicial i tot seguit, de l’atmosfera emocional que nodrirà el comportament ulterior. No es tracta, per tant, d’una qüestió trivial, perquè és a on rau la font última de la motivació i de on surt el “combustible” que alimenta l’acció. És el que farà l’acció més o menys persistent, més o menys activa, més o menys apassionada.

Tant bon punt ens arriba una nova proposta, és fàcil d’adonar-se si ens emociona molt o poc. Però aquesta primera impressió no és definitiva. De fet, sovint després del primer moment, la reacció emocional agafa forma, contingut i intensitat. Quan es desvetllen sentiments antagònics, es necessita un cert temps per tal que la fluctuació entre un element i el seu element contrari, agafi una amplitud, una freqüència i perfil determinats. Més tard tota aquesta càrrega es pot estabilitzar o, per contra, evolucionar d’alguna manera.

Intensitat derivada de l’amplitud de la fluctuació del estímul

Una proposta que contingui molta novetat i alhora molta confirmació (grau de paradoxa alt, fluctuació de gran amplitud) desvetllarà una resposta emocional més viva que un compost molta novetat/poca confirmació o poca novetat/molta confirmació (grau de paradoxa inferior, fluctuació menys amplia).

En general es pot dir que tant quan més paradoxal és el compost novetat/confirmació, tant més amplia serà la fluctuació entre els elements del compost i, en conseqüència, tant més intensa serà la resposta emocional.

Intensitat que es deriva de la freqüència de la fluctuació
L’estimul

En el moment d’entrar en contacte amb un compost de novetat/confirmació, l’observador pot fixar la seva atenció bé en els aspectes que contenen la novetat o bé en els que recorden coses ja conegudes. L’alternança de l’atenció entre una cosa i l’altre és el que defineix la freqüència en que fluctua l’atenció de l’observador.

Aquesta alternança pot ser conseqüència de la forma en que ha estat dispensada la proposta. Les propostes com per exemple un text, una història o un servei, poden lliurar els continguts de novetat i confirmació de manera simultània o successiva. L’autor de la proposta controla la fluctuació de l’atenció de l’espectador. Pot fer, per exemple, que primer apareguin elements molt familiars, de manera que l’observador tingui la sensació de saber que està passant, i tot seguit, presentar molta novetat, de forma que l’observador se senti confós o desorientat.

En control de la fluctuació es pot fer jugant amb els continguts de novetat i confirmació, o bé amb qualsevol altre compost paradoxal. L’autor d’una història pot fer que un personatge aparegui primer com odiós i, més tard, com una persona humana i compassiva. Pot fer que el personatge més decent de tota la història resulti ser, al final, un assassí repugnant i sense escrúpols. Una peça musical pot començar d’una manera molt previsible i seguir més tard d’una manera absolutament increïble.

Sigui d’una manera o de l’altre, el que interessa aquí és que

1.       l’atenció de l’observador pot fluctuar entre percepcions antagòniques

2.       que aquesta fluctuació pot tenir una amplitud més o menys gran, i

3.       que l’alternança pot ser més o menys freqüent.

Veiem, per tant, que la intensitat de la fluctuació depèn tant de la seva amplitud com de la seva freqüència. La fluctuació de l’amplitud té que veure amb la intensitat dels trets que es presenten (un personatge molt bo, que és molt dolent). La freqüència, per la seva banda, pot variar segons l’alternança aparegui més o menys sovint (ara sembla bo, ara sembla dolent). En augmentar la freqüència de la fluctuació, l’efecte es fa més dramàtic i, en el límit (fer que aparegui simultàniament tota l’estona com a molt bo i molt dolent), el dramatisme que es desvetlla és extrem.

La resposta

Tal com acabem de veure, l’impacte d’una proposta depèn de l’amplitud i la freqüència en que es lliuren els components antagònics que presenta.

Ara el que vull remarcar és que la intensitat de la resposta emocional està afectada també per l’amplitud i la freqüència d’oscil·lació de la pròpia resposta. Com es veu, la mecànica de la resposta és força similar a la mecànica de l’estímul, però presenta una diferència fonamental: la resposta es pot realimentar.

La dinàmica de la resposta emocional presenta certes analogies amb la dinàmica de les estructures dissipatives[11].

D’acord amb el model proposat per Prigogyne, la fluctuació dels elements d’un sistema, sota certes condicions, es pot realimentar fins a l’extrem de destruir el seu estat precedent d’organització. Aquest episodi apareix com un moment revolucionari que anomena punt de bifurcació. En els sistemes dissipatius simples, és impossible preveure a priori si el punt de bifurcació produirà un estat caòtic en el que el sistema es desorganitzarà o si, per contra, el portarà cap a un estat més diferenciat amb un nivell d’organització més alt.

D’una manera similar, la resposta emocional pot arribar fins a un punt de bifurcació més enllà del qual, es donarà un progrés o un deteriorament qualitatiu.

Maniobres per reduir la intensitat de la resposta

Les emocions antagòniques proporcionen vivències molt punyents, però sovint molt neguitoses.

Com que les persones podem exercir un cert control sobre la nostra resposta emocional, podem desitjar d’una forma més o menys conscient atenuar la seva intensitat. El que la gent sol fer per controlar la intensitat de les seves emocions és esmorteir les seves fluctuacions. En disminuir l’amplitud i/o la freqüència de la fluctuació de sentiments contraposats, es redueix la seva càrrega paradoxal i s’arriba a reduir la intensitat dels sentiments.

Aquestes maniobres es poden portar a terme per motius diversos.

Per exemple, per protegir el confort emocional. Davant del dramatisme d’un personatge bo/dolent tot esdevé més fàcil si hom pren partit i decideix que, en el fons, es tracta d’una persona bona (o d’un veritable malparit). Aquesta decisió simplifica les coses, els fa més clares i, per tant, més “suportables”. D’una manera similar, davant d’un compost novetat/confirmació, hom pot negar el component de novetat (“això és el de sempre amb una altre aparença”). O bé pot negar el component de confirmació (“això és massa nou per a mi”)

Una altre forma de reduir la intensitat dels sentiments pot consistir en decidir que, durant la primera part de l’exposició, predomina un atribut i durant la segona part, predomina el seu antagònic. Agafem l’exemple de la resposta emocional davant de l’explosió de Internet. En principi, l’observador podria oscil·lar i passar per moments en que se sent eufòric, interessat i atret, i altres moments en que se sent neguitós, espantat o amenaçat. Per reduir la intensitat dels seus sentiments, es pot polaritzar primer en els sentiments de desconfiança i rebuig i més tard polaritzar-se en l’entusiasme i l’interès (“això d’Internet al principi em semblava que no era per a mi <se sent únicament neguitós i no percep les oportunitats de les que podria gaudir>, però ara ho trobo fantàstic <se sent únicament eufòric i no mesura la magnitud de l’esforç que haurà de realitzar>”)

La tendència a esmorteir la consciència dels sentiments contraposats està també culturalment induïda. En moltes cultures, hi ha una pressió social per tal que la gent sigui “coherent”, i que, davant dels dilemes, adopti postures clares i sense ambigüitats emocionals. En certs ambients és necessari tenir clar el que es sent i prendre partit a favor o en contra de les coses. En aquests ambients, qualsevol resposta ambivalent es titllada de inconsistent, poc madura, erràtica o perillosa.

La pressió es pot manifestar també com la necessitat de suprimir el sentiment, o al menys, la seva intensitat. Per exemple, certs herois són uns tipus durs que tot ho tenen clar. La valentia es posa en dubte quan una persona sent amb massa intensitat i d’una manera contradictòria.

Protegir la previsibilitat és un altre motiu per moderar la resposta ambivalent. Els sentiments ambivalents mal portats poden fàcilment desencadenar comportaments erràtics que oscil·lin al mateix ritme i amb la mateixa amplitud que les fluctuacions emocionals. D’aquesta manera, el curs de l’acció esdevé menys previsible tant pel propi subjecte, com per a les persones amb qui aquest subjecte es relaciona.

Com es veu, totes aquestes maniobres persegueixen la mateixa finalitat. Totes estan orientades a reduir l’ambivalència de la resposta emocional. Tanmateix, fan perdre una part de la informació, perquè la realitat és sovint complexa i contradictòria i al simplificar la i reduir els sentiments que desvetlla, es redueix al mateix temps la consciència d’aquesta realitat, en la mateixa mesura.

Un altre punt que s’ha de remarcar aquí és que no totes les persones són iguals a l’hora de moderar les seves fluctuacions emocionals. N’hi ha que simplifiquen més la percepció que altres. N’hi ha que poden controlar la seva resposta més bé que altres.

I entre aquells que admeten percepcions complexes i es permeten de donar lliure curs a sentiments contradictoris, no tots en surten igual de ben parats. Alguns produiran estats emocionals mòrbids i s’extraviaran en els seus impulsos de cada moment. Altres, per contra, podran preservar millor el seu equilibri intern i la coherència i la previsibilitat de la seva acció.

Com ja tindrem ocasió de comentar més endavant, d’una persona a l’altre, varia molt l’habilitat per experimentar sentiments contradictoris, en condicions de seguretat. En la capacitat de fer-ho, resideix la clau de la capacitat per afrontar la novetat i assimilar els canvis.

Estem, per tant, parlant del nucli central dels problemes que ens plateja el futur immediat i, lògicament, també dels problemes que ens planteja el disseny d’aquest futur.

Aquesta capacitat per afrontar la novetat i el canvi està estretament relacionada amb l’habilitat per dissipar la resposta emocional.

Dissipació de la resposta emocional

Tota resposta emocional intensa planteja problemes de dissipació. L’energia que es desvetlla ha de trobar una sortida i el que correspon és que es dissipi per medi de l’activitat. A les hores, si l’activació ha estat intensa, l’acció que segueixi hauria de ser vibrant i plena d’energia.

Tanmateix, això no sempre és plenament factible i en aquest punt poden passar varies coses diferents.

Dissipació insuficient i tensió

Pot passar, per exemple, que s’activi no un sol, sinó varis comportaments diferents, i que aquests comportament siguin incompatibles entre sí. Tirar-ne endavant un, implica no tirar endavant l’altre. Aquesta disjuntiva abocarà a un estat de tensió.

També pot passar que l’activació sigui tant forta que impedeixi donar un curs fluid a l’acció. A les hores l’acció es projecta deformada per la tensió, de manera descontrolada, erràtica, espasmòdica, intermitent o a estrebades.

Una altre possibilitat és que una activació massa intensa resulti literalment insuportable. En aquest cas, la gent pot abandonar l’acció i lliurar-se a la paràlisi, amb la finalitat de reduir la tensió i recuperar momentàniament el confort vital. Aquesta tàctica funciona a curt termini, però pot acumular tensió en els estrats més subconscients de la persona.

Una altre font de tensió usual apareix quan la resposta emocional reclama la realització d’una activitat que requereix una certa quantitat de temps, però no es disposa d’aquest temps. A les hores l’activitat es realitza des d’un estat de tensió que s’amplifica pel fet de no saber si es podrà acabar bé i a temps.

També és possible que la tensió resulti de la manca d’eficiència fisiològica. En aquest cas, l’activació emocional intensa es produeix a nivell de la resposta hormonal, però la resta de l’organisme no és capaç de complir amb els requeriments de l’acció (els subjecte se sent molt activat per a l’acció, però els muscles no responen prou, o bé la vivacitat mental està esmorteïda).

Aquesta manca de vigor per l’acció, un cop iniciada l’activitat, es presenta tard o d’hora. Si, tot just iniciar l’acció, es presenta prematurament, és senyal de que l’organisme dissipa molt malament, la qual cosa és símptoma d’un cert grau de marasme orgànic. Si es presenta més tard, i com a conseqüència del manteniment de l’esforç, a les hores hauríem de parlar de fatiga.

La fatiga és el resultat d’una acumulació progressiva d’energia no dissipada perquè l’energia desvetllada no es dissipa plenament amb l’acció. Vistes així les coses, la fatiga una manifestació de la incapacitat de l’organisme per mantenir el seu estat d’organització en el decurs de la realització d’un esforç. Teòricament, si es dissipés absolutament tota l’energia desvetllada, la fatiga no arribaria a presentar-se.

En general, es pot dir que una activació emocional intensa i mal dissipada sempre aboca a un estat de tensió que farà  difícil o impossible  el manteniment de l’acció.

Tot això és el que em porta a remarcar que les propostes de novetat han de tenir una composició molt precisa. Qualsevol desviació del punt òptim (novetat útil) allunya a la persona de l’activació exacta que li permetria desencadenar plenament la seva força i la seva capacitat tant per a l’acció física o com mental. Per dir-ho amb altres paraules, un compost de novetat/confirmació ha d’estar molt ben calibrat per tal d’excitar fins el punt just i no desbordar la capacitat de dissipació de cada persona. En mantenir contínuament, a llarg del temps, una càrrega apropiada, la persona pot extreure el màxim partit possible de la comunicació. Si es compleix aquesta condició la persona estarà en condicions òptimes per mantenir contínuament l’acció al límit de les seves possibilitats i assolirà un cert progrés qualitatiu.

Dissipació i acció

Com ja he remarcat més a munt, la dissipació adient de la resposta emocional es substància per medi de l’acció. Per tant, l’objectiu últim del procés dels compostos novetat/confirmació no és la seva assimilació i dissipació sinó, i per sobre de tot, el desencadenament de l’acció.

La gestió de l’admissió de novetat, per tant, no s’ha de concebre com un recurs per prevenir els efectes negatius de la tensió, sinó com un medi per intensificar l’acció. No s’ha de veure com una manera de buidar la càrrega emocional, sinó com el mecanisme central que permet promoure l’acció vigorosa.

La gestió de l’admissió de novetat s’ha de considerar, per tant, l’eix de la gestió de l’energia d’una societat. És el desllorigador de la força dels pobles, el recurs primordial per fer front a les transformacions que hem de portar a terme, el combustible que ens ha de permetre afrontar les turbulències i sortir-ne ben parats.

Però no n’hi ha prou en ser capaços d’esgrimir la força. Cal a més aplicar aquesta força en una direcció apropiada. El que cal dir aquí és que la direcció apropiada és la direcció que porta cap al creixement qualitatiu.

Creixement qualitatiu i procés òptim dels corrents de comunicació

La dissipació reeixida d’una activació emocional apropiada, assegura a)l’assimilació de novetat i, b)el desencadenament de l’acció.  Per tant ,representa  un procés òptim dels corrents de comunicació. Aquest és el nucli del disseny del futur immediat

Amb aquesta perspectiva, qualsevol millora qualitativa apareix com el resultat d’una admissió de novetat/confirmació ben calibrada i seguida d’una dissipació fluida de la càrrega emocional desvetllada, per medi de l’acció. El creixement qualitatiu, per tant, es pot representar com una concatenació d’admissions i dissipacions cada cop més potents, fluides i eficients.

Aquesta discussió ens porta a considerar que és el que podem entendre per dissipació “eficient”. Una dissipació d’alta potència és abans que tot una activitat enèrgica. La força de l’activitat es manifesta en diferents formes. Hi pot haver molta força en una activitat vibrant, portada a terme d’una manera expeditiva i fulgurant. Però també hi pot haver molta força en una activitat més tranquil·la, però persistent en el temps, i mantinguda amb un cert grau d’obstinació i un alt grau de motivació durant períodes molt llargs de temps. L’apassionament en la realització de l’acció, que es manté enfocada ens uns mateixos propòsits durant mesos o anys, pot ser indicativa d’una dissipació d’alta potència.

Des del punt de vista del contingut de l’acció, una dissipació eficient pot tenir una vessant d’activitat estrictament física (p.e. activitat motora) i/o una vessant d’activitat emocional i mental (p.e. la ideació d’una obra d’art o la formulació d’un paradigma nou). Però hi pot haver també una dissipació capaç de produir canvis anatòmics en diferents parts del cos (p.e. desenvolupar el teixit muscular) i fins al extrem de poder augmentar la complexitat del sistema nerviós central amb la formació de neurones noves, entre individus adults[12].

Aquest darrer tipus de dissipació posa de manifest la possibilitat de que es donin influencies no únicament de l’estructura sobre l’activitat, sinó també de l’activitat sobre l’estructura[13]. Remarcar aquesta possibilitat és d’una importància extrema:

·         perquè és un indici inequívoc de la naturalesa probabilística i no determinada del creixement, i

·         perquè indica que el creixement qualitatiu resulta de la dissipació eficient d’una càrrega de novetat/confirmació.

En conseqüència i com a resum, podem dir, que el creixement qualitatiu és el resultat d’un episodi eficient de comunicació.

Dimensions col·lectives del procés de la novetat

Les ciències socials descriuen com determinats fets, situacions i marcs institucionals afecten la vida de les persones. Sabem que aquests elements donen forma i contingut a l’activitat social i emmotllen la manera de viure i d’actuar de la gent.

La gent viu sota l’influx de normes i baix la influència de valors. Està també condicionada per una estructura econòmica, per una estructura social i per la manera en que està assentada en un territori.

La vida de les persones està igualment influïda per l’atmosfera que proporciona l’ús d’un idioma, per l’ambient que genera el sistema monetari existent, per la tecnologia que es fa servir, per les infrastructures que estan a l’abast, per les actituds, les conviccions, les simpaties ideològiques i les creences. La vida de la gent està afectada per les estructures cognitives que s’utilitzen per comprendre i interpretar la realitat i, més en general, per la cultura a on es viu i la subcultura a la que es pertany.

Hi ha, per tant, un immens grapat d’elements materials i immaterials que engiponen, emmotllen o afecten en alguna mesura el comportament humà. Aquesta munió d’elements que planen sobre la vida de la gent, fan una funció de configuració del comportament i per tant els podem anomenar genèricament configuradors de l’activitat.

Des del punt de vista de la mecànica de la novetat, el primer que cal remarcar és que els configuradors de l’activitat són objectes socials sovint molt cristal·litzats que, fins ara, han actuat primordialment com atractors de confirmació.

Els configuradors de l’activitat poden estar amalgamats en conjunts d’elements estretament integrats. Quan passa això, hem de parlar de institucions socials. Quan una persona ingressa en una institució social (una família, un treball, un marc acadèmic, un col·lectiu professional, una administració pública, un hospital, una institució militar, etc.) lo primer que passa és que ha de conformar el seu comportament als requeriments de la institució. Aquests requeriments han estat sovint aclaparadors i han esmorteït o, fins i tot, ofegat la individualitat.

Reacció de les institucions socials en front la novetat

Si analitzem l’anatomia d’una institució social, veiem immediatament que tot el seu contingut ve a ser com el sediment d’uns esdeveniments que van tenir lloc en el passat. Les normes que hi existeixen, per exemple, són un reflex de les situacions tal com eren abans o durant el procés de institucionalització. Els valors que hi estan vigents són l’expressió d’allò que, en el passat, es considerava com admirable o valuós. Les maneres de pensar, les pautes d’actuació, els hàbits i les maneres de sentir proposades per la institució són també un pòsit procedent d’un moment distant, en el temps.

En revisar l’estat de les institucions socials actuals veiem que la major part són configuradors de l’activitat que, procedint del passat, intenten imposar-se sobre el present i pretenen donar forma al futur. És per aquest motiu que les institucions socials actuen  sovint com repel·lents de la novetat.

És important remarcar aquest tret, sobre tot en un moment com aquest en que ens trobem en plena acceleració de l’aparició de novetat. Al reflexionar sobre l’allau de novetat que s’acosta , hem de saber que les institucions socials són sovint refractàries a la novetat i que aquest efecte pot frenar i retardar la transició cap a la societat de la comunicació.

Però és igualment important de remarcar que no totes les institucions socials són igualment impermeables a la novetat. Com és lògic, la seva obertura depèn del grau d’osmosi que mantinguin respecte de la realitat circumdant. Una institució molt tancada rebutja més fàcilment la novetat que una institució més oberta. Així, una empresa molt exposada a la competició en un mercat obert admetrà més novetat que una empresa protegida de la competició, gaudint d’un mercat captiu. Una institució acadèmica clàssica serà més refractària a la novetat que una empresa que ha de lluitar cada dia per sobreviure. Una administració pública encarcarada serà més impermeable a la novetat que una administració que intensifica les seves relacions amb els ciutadans i amb el món circumdant.

El grau d’obertura d’una institució social en front la novetat depèn també, lògicament, de l’antiguitat dels seus orígens. En general, una institució d’arrels molt antics, com ara és el cas d’algunes institucions religioses, tindrà més dificultats per metabolitzar la novetat que una institució d’origen més recent. Amb l’edat, les institucions també tendeixen a envellir.

L’envelliment de les institucions

La major part de les institucions socials, en els seus moments inicials de vida, quan esdevé el procés d’institucionalització, responen a quelcom i, per tant, es pot dir que neixen obertes i fresques. Però amb el pas del temps, s’encarcaren i tendeixen a tancar-se i resclosir-se. Les seves pautes d’acció primigènies tenien un objecte que sabien satisfer, però més tard aquestes pautes es transformen en rituals. En els rituals i amb el temps, l’objecte original de l’acció passa a segon terme i allò que inicialment era una estratègia efectiva, esdevé una litúrgia que s’acaba justificant per si mateixa.

El replegament de les institucions sobre elles mateixes, a mesura que envelleixen, es manifesta també en el fet que es transformen en entorns sobreprotegits. Si inicialment eren plataformes de combat, amb l’edat es bunkeritzen, i fàcilment esdevenen reductes parasitaris que viuen a expenses del seu entorn. Aquesta tendència a maximalitzar l’aixopluc i minimitzar el risc és igualment simptomàtica de l’envelliment d’una institució social.

A mesura que s’encarcaren, les institucions socials tendeixen a fer que les relacions internes entre els seus membres esdevinguin cada cop més formals. Sovint això s’acompanya d’una intensificació dels fluxos de comunicació en sentit vertical. D’aquesta manera, l’estructura es fa cada cop més jeràrquica i impersonal. Sota aquestes condicions, les relacions de comunicació entre els membres es fan menys genuïnes i perden frescor i espontaneïtat.

En parlar de l’envelliment de les institucions socials, és necessari precisar que una institució formalment constituïda, pot haver estar creada en una data recent i ser malgrat tot una institució molt envellida. Si quan es crea formalment una institució social nova, (per exemple, una universitat, un hospital o una administració pública) es plasmen en les seves normes escrites les pautes pròpies d’una institució envellida, malgrat la seva joventut cronològica, heretarà el mateix grau d’envelliment del model que l’ha emmotllat. Aquest efecte serà aclaparador quan les persones que s’enquadrin en aquesta nova institució, procedeixin del àmbit institucional que ha servit de model.

Des del punt de vista normatiu i amb el temps, les institucions socials tendeixen a acumular normes de tota mena. La producció de reglamentacions i protocols esdevé incontinent i porta a les institucions envellides a ser ambients de molt alta densitat normativa. A la llarga, pràcticament no hi queda res que no estigui apamat, regulat o prescrit. Les regulacions arriben a ser tant exhaustives i aclaparadores que, amb la norma a la mà, tothom està en fals. A aquestes alçades, apareix la norma de saber saltar-se les normes i comencen a proliferar les dobles morals.

Com és lògic, es produeix un procés paral·lel en el camp dels valors. S’hi observa una duplicitat entre els valors que es proclamen, i els valors que es fan servir realment.

En general, es pot dir que una institució envellida és com una fortalesa en la que l’objecte primordial de l’esforç esdevé l’autodefensa i l’autojustificació.

És d’aquesta manera que les institucions arriben a ser atractors de confirmació i repel·lents de novetat. Aquest fet és molt important per comprendre el diferent dinamisme que s’observa en la transició cap a la societat de la comunicació .

Les diferències de velocitat entre els EEUU i Europa en la procés cap la societat de la comunicació es deuen, en gran mesura, a l’encarcarament de les institucions polítiques, administratives, econòmiques i socials europees. Aquest fet s’ha de tenir molt present a l’hora de definir la política que ha de permetre atrapar l’economia americana, tal com ara mateix es proposa.[14].

Quan es valora el progressiu endarreriment de Europa respecte dels Estats Units d’Amèrica, sovint s’esmenten els dèficits europeus en recerca i desenvolupament i aquest diagnòstic serveix de base per proposar receptes polítiques simplistes que preconitzen augmentar la despesa en formació i recerca.

Aquestes polítiques són errònies perquè ignoren dos fet capitals. El primer és que la desigual inversió en recerca i desenvolupament és una conseqüència del desigual grau d’envelliment institucional. Si els marcs institucionals són refractaris a la novetat, difícilment atrauran recursos ni s’escarrassaran en protagonitzaran iniciatives orientades a generar novetat. El segon error és injectar recursos d’una manera artificial i indiscriminada en ambients institucionals envellits. Aquesta estratègia l’únic que produeix és un resultat trivial d’hipertròfia burocràtica..

Perspectives d’evolució institucional

El fet que els marcs institucionals envelleixin no vol dir que ho tinguin de fer indefectiblement. En principi, qualsevol conjunt integrat de configuradors de l’acció és una eina que conforma el comportament humà. Que ho faci d’una manera o d’una altre dependrà de la seva estructura i de la forma en que aquesta estructura evolucioni. Pot entrar en una espiral de decadència o pot, sota altres condicions, refer-se, recuperar-se i iniciar un procés invers cap el guany de qualitat. L’envelliment de les institucions, com probablement l’envelliment de les persones, no és un procés necessàriament irreversible.

No estic suggerint, per tant, que s’hagin d’enderrocar les institucions envellides ni tampoc que s’hagin de deixar morir amb l’esperança d’anar més tard a bastir una altre cosa diferent. Les institucions socials són consubstancials a la naturalesa social de la condició humana. Del que estic parlant és de sostreure a les institucions del procés d’envelliment i de la necessitat de fer-les evolucionar cap a una direcció que sigui més apropiada.

Però ¿cap a on exactament?

Horitzó de les institucions del segle XXI

D’acord amb el marc conceptual proposat, el creixement qualitatiu de les institucions també s’orienta cap a una condició paradoxal.

Si les institucions, en envellir, han esdevingut atractors de confirmació, la seva recuperació passa per fer-les capaces d’atraure també la novetat. Si amb l’edat, esdevenen torres de marfil centrades sobre elles mateixes, han de trobar la manera de restablir relacions simbiòtiques amb el seu entorn social. Si amb el pas del temps s’han convertit en reductes de seguretat, han de fer-se igualment capaces d’estimular la presa de riscs. Si de resultes de la congestió normativa i la inflació col·lectivista han arribat a ser rígidament aclaparadores i uniformitzadores de la individualitat, han de trobar la forma revifar la individualitat singular de cada un dels seus membres.

Quan les institucions subministrin a la gent compostos apropiats de novetat/confirmació, protecció/risc, tancament/obertura i col·lectivisme/individualisme adients para cada ú, aleshores cada un dels seus membres gaudirà exactament d’allò que necessita per tal d’assolir el seu ple desenvolupament com a persones.

Tots els trets de la mecànica de la novetat/confirmació que he proposat més a munt, s’apliquen a les institucions socials igualment, sense cap dificultat.

Paradigma de la Comunicació

Ja hem vist que la comunicació està en la base de funcionament dels organismes vius i que, al mateix temps, és la substància primordial que assegura el funcionament i la propagació de la realitat social. Acabem de veure també que és l’instrument principal per tal d’assolir els processos de creixement qualitatiu. Però la comunicació no sempre es dona amb el mateix grau d’eficiència. Hi ha corrents de comunicació que donen més bon resultats que altres.

Tal com platejo el paradigma de la comunicació, un corrent de comunicació no acaba en el moment en que el significat ha arribat al seu destinatari. Hi ha una altre part ulterior que inclou la persistència dels efectes d’aquesta comuniacació.

La consumació plena d’un acte de comunicació inclou, per tant, els efectes que produeix i, en conseqüència, es pot dir que una corrent de comunicació no es pot donar per conclosa fins que els seus efectes s’esmorteeixen. Els efectes d’una corrent de comunicació sobre les emocions, sobre l’equipament cognitiu i sobre el comportament tant de l’emissor com del receptor poden persistir durant molt de temps i podrien arribar a ser eterns si les parts involucrades en l’intercanvi o els seus descendents no arribessin a desaparèixer mai.

Això vol dir que la comunicació s’acumula i que un increment exponencial de corrents de comunicació produeix una acumulació d’efectes doblement exponencial. És important tenir en compte aquests trets en el moment de parlar de l’eficiència d’una corrent de comunicació.

Si parléssim de l’eficiència de la comunicació, entenent que la comunicació s’esgota tant bon punt el missatge arriba al receptor, diríem que aquesta eficiència depèn únicament de que el missatge hagi estat correctament formulat i emès, que s’hagi propagat sense pèrdues i que hagi estat correctament interpretat pel receptor.

Però si entenem la comunicació com un fenomen que engloba també els efectes que produeix, a les hores, l’eficàcia de la comunicació adquireix una dimensió més amplia i significativa. L’eficàcia, a les hores ja no depèn únicament de l’emissió, la propagació i la recepció, sinó també de les seves conseqüència ulteriors sobre l’estat de la realitat.

Des del punt de vista del procés de la comunicació, un flux de comunicació altament eficient es pot definir com el resultat d’un intercanvi satisfactori de significats i de la dissipació reeixida de la resposta emocional desvetllada per aquell compost novetat/confirmació que és òptim per a un subjecte determinat.

El corol·lari d’aquesta definició és el següent:

1.       La idea del compost novetat/confirmació òptim significa que per a cada persona i per a cada ocasió, el compost ideal hauria de tenir una configuració particular. Això significa que, per arribar a un alt grau d’eficiència, cada compost hauria d’estar molt personalitzat. En conseqüència, tots el avenços en matèria de personalització, són precondicions necessàries del creixement qualitatiu.

2.       Totes les accions i iniciatives orientades a remoure obstacles i facilitar una dissipació reeixida de la resposta emocional, ha de ser considerats com elements facilitadors de la comunicació i, per tant, com vectors de creixement qualitatiu.

Eficiència de la comunicació i llibertat

Ara cal veure els efectes de la comunicació en el terreny de la multiplicació de les possibilitats d’opció. El primer i més important de tots és l’expansió de la llibertat.

Es pot dir que existeix una estreta associació entre la quantitat, la qualitat i la intensitat de la comunicació, d’una banda, i el desenvolupament de la llibertat efectiva, per l’altre.

Però abans caldrà especificar que vol dir en la pràctica quotidiana, aquesta dilatació de la llibertat. És usual considerar que existeixen societats a on l’exercici de la llibertat individual és un dret constitucional que es respecta i es protegeix. Aquest formalismes jurídics són evidentment un reflex de certs progressos en la llibertat real de la gent, però aquesta situació no ha d’enfosquir el fet que el nivell real de llibertats efectives és encara molt baix. En aquestes societats encara hi ha milions de persones atrapades, durant anys i anys, en feines que els avorreixen, forçades a complir amb uns horaris que detesten i recloses en situacions laborals en les que l’ambient de treball els resultat insuportable. Totes aquestes persones, si poguessin, deixarien aquestes feines, però no tenen la llibertat de fer-ho. Hi ha encara molts milions de persones que es passen la vida somniant amb un guany econòmic sobtat i prou important que els permetés alliberar-se de la feina que fan, de les persones amb les que conviuen o del lloc a on resideixen.

Per a totes aquestes persones la promesa de alliberació no els arribarà pas pel camí de guanyar una travessa o una loteria sinó pel procediment més lent, més dificultós i menys immediat però a la llarga més segur, resultant de la intensificació de la comunicació.

Ja he esmentat en un altre lloc que tenim evidències empíriques de la influència de l’exposició a la comunicació sobre la multiplicació de les possibilitats de triar entre opcions diferents. Ja actualment, les persones que utilitzen d’una forma més assídua els diferents mitjans de comunicació, tenen més possibilitats d’opció en les seves vides, que les persones que viuen en condicions de comunicació més restringida. Des d’un altre punt de vista, es pot observar igualment que els ciutadans de les societats més densament comunicades gaudeixen de més opcions reals que les persones que viuen en àrees cultural o geogràficament aïllades. En un ambient molt més dens de comunicació que el que coneixem actualment, els ciutadans trobaran encara més fàcilment les opcions que els interessin i això els alliberarà de l’estat de necessitat que ara els impedeix accedir a les formes de treball, lleure i formació que més els agradarien.

Vigor i introducció de la novetat

L’assimilació de novetat està directament condicionada pel vigor mental, que és el que determina la capacitat per a processar informació i intercanviar comunicació. El vigor mental afecta l’eficiència tant en la comunicació i com en la creativitat. Però cal recordar que el vigor mental està condicionat per la destresa emocional i que tot plegat resulta del cabdal de força vital que hom pot mobilitzar en cada moment.

La força vital vista sota el prisma del paradigma de la comunicació

Per entendre’ns, en el context d’aquest capítol, convindrem en que força vital seria la manera de denominar l’energia global de la persona que la porta a tenir èxit, com organisme viu, però sobre tot com a sistema que s’auto-organitza.

Des del punt de vista del paradigma de la comunicació[15], la força vital, en el nivell més baix, es veu estretament relacionada amb l’eficiència dels processos de comunicació que esdevenen a l’interior de l’organisme. Com ja he remarcat a un altre lloc[16], no hi ha cap activitat orgànica que no sigui la conseqüència directa d’un flux de comunicació. En el plano fisiològic, cada resposta de l’organisme està precedida d’un flux de comunicació a traves d’un neurotransmisor, un missatger químic, una senyal elèctrica al traves del sistema nerviós, un camp electromagnètic que oscil·la, etc. Moltes de les respostes complexes de l’organisme resulten de la confluència d’una gran quantitat de fluxos de comunicació interrelacionats que esdevenen a l’interior del cos. Tot el conjunt s’integra en una resposta més o menys coherent, harmònica i adient en relació amb les circumstàncies.

Aquesta resposta pot tenir per objecte la realització d’una acció sobre el món exterior, però també pot consistir en 1) activitats de reconstrucció interior, 2) preservació de l’ordre interior en defensa de les alteracions que es puguin produir i 3) promoció d’un estat d’organització més avançat.

La força vital, des d’aquesta perspectiva, es veu primer de tot relacionada amb l’eficiència i la consistència d’aquests fluxos interns de comunicació. I, per contra, la debilitat vital es percep com un desgavell d’aquestes corrents de comunicació.

L’activitat mental resulta de la confluència d’una gran quantitat d’esdeveniments bioquímics, electromagnètics i, segurament, també magnetoelèctrics[17] que tots ells, en si mateixos, són també vehicles de processos de comunicació.

Els corrents de comunicació a l’interior del cos, en el nivell més baix, no són però els únics fluxos que afecten l’activitat de la persona. L’acció humana està també fortament influïda per a) la comunicació que hom estableix amb si mateix a traves de l’activitat mental i emocional i b) per la comunicació que manté amb el seu entorn físic i social.

Segons el que postula el paradigma de la comunicació, la persona és el resultat d’un nombre incalculable de corrents de comunicació i, per tant, la seva naturalesa última està substancialment lligada a la comunicació. A partir d’aquest postulat, es veu immediatament quin és el significat últim de la introducció de novetat. Una persona poc exposada a la novetat tendeix a esdevenir el resultat d’un catàleg finit de fluxos de comunicació. Sense cap introducció de novetat, els corrents de comunicació que donen contingut i forma a la persona es repeteixen i es reprodueixen de forma similar al llarg del temps.

Sota aquestes circumstàncies, la persona podrà créixer quantitativament fins a un cert punt, però no podrà créixer qualitativament, perquè el seu desenvolupament requereix la introducció indeterminada de novetat, que és la única cosa que pot produir canvis de naturalesa.

Funció de la novetat en la propagació de la persona

La persona és un fenomen que es substància a traves del temps. És un fenomen que es modifica a mesura que es propaga. El que postula el paradigma de la comunicació és que la introducció de novetat és un factor primordial pel manteniment i la potenciació de la vitalitat de la persona.

Però d’acord amb la perspectiva teòrica que estem discutint, la introducció de novetat s’ha de produir en una mesura i un ritme determinats. L’increment en l’administració de novetat ha d’estar acompanyant per un increment proporcionat de la capacitat per assimilar-la. O dit d’una altre manera, cal fer prosperar la capacitat per dissipar la càrrega emocional que desvetlla l’impacte de la novetat. Això és el que defineix un dels objectius primordials del disseny del futur immediat.

Quan l’exposició a la novetat disminueix en el decurs del temps per sota del que seria convenient, la persona s’empobreix i la seva vitalitat minva. Si l’exposició s’incrementa més de pressa del que la persona pot afrontar, també s’empobreix i la seva vitalitat recula, igualment.

Finalment, si l’exposició a la novetat és erràtica, la persona envelleix i la seva vitalitat també recula. Per erràtica s’ha d’entendre aquí una exposició que a estones és excessiva i a estones insuficient i que mai o rarament és la que correspon.

Per resumir, es pot dir que qualsevol desviació respecte del eix del desenvolupament, deteriora a la persona i la disminueix. En conseqüència, la introducció apropiada de novetat en cada moment i per a cada persona particular és la única escapatòria possible que la pot salvar de la decadència.

Funció de la introducció de novetat en la propagació de la societat

Les relacions entre novetat, vitalitat i els altres conceptes annexes que hem analitzat fins ara, en parlar de la persona, són molt similars i aplicables a la societat. Això és perquè tant la persona com la societat són sistemes que es propaguen en el temps i que resulten dels processos de comunicació en els que estan involucrats.

Tal com veurem més endavant, quan la societat es desplega d’una forma eficient i sostinguda, ho fa de resultes de l’enriquiment de processos d’admissió i dissipació de novetat. Una societat que s’aïlla i es fa impermeable a la novetat és una societat que s’estanca, deixa de madurar, es desaccelera i finalment entra en decadència.

La frontera entre l’expansió i la decadència està constituïda pel compost global de novetat/confirmació que processa una societat. Quan el ratio està massa inclinat cap a la confirmació, la societat exhibeix poc dinamisme cultural, i pot fàcilment iniciar un procés realimentat cap a la debilitat . Si el ratio està massa inclinat cap a la novetat, la societat es pot veure abocada a un punt de bifurcació, de resultat incert que pot abocar, bé cap una pèrdua de l’estat d’organització precedent, bé a un estat més avançat d’organització. .

Aquesta seria molt esquemàticament la mecànica de la funció d’introducció de novetat en una societat. Naturalment, els processos reals són molt més complexes. La relació de les proporcions entre novetat i confirmació no són, ni de lluny, unes relacions aritmètiques, perquè la novetat pot agafar moltes formes i qualitats. Una càrrega de novetat de baixa qualitat pot proporcionar tots els efectes adversos d’una càrrega de novetat i sense cap efecte positiu.

Amb la confirmació passa una cosa semblant. Una societat es pot lliurar al conreu i la recuperació de certes tradicions purament anecdòtiques i que no tenen cap significat profund o bé intensificar la consciència de les parts més nobles i potents de la seva identitat.

Com és lògic, la combinació més productiva que hom pot imaginar està feta de les novetats “que toquen” en funció del instant evolutiu de cada moment, i de la confirmació dels arrels més consistents.

Aquest seria el panorama considerant la societat en conjunt. Però si baixem un escalo, a les hores veiem la societat com un conjunt d’institucions socials. A les hores, es veu que el grau d’envelliment d’aquestes institucions dona una mesura de la capacitat d’una societat per fer front a l’allau de novetat.

En el nostre continent, la situació és delicada perquè tenim, d’un costat un sistema d’institucions socials força envellit i de l’altre, un flux de novetat que creix exponencialment de resultes del desenvolupament tecnològic, generat fonamentalment en un altre àmbit cultural.

Com ja he remarcat més a munt (veure pàgina 16 i següents), una institució envellida és un atractor de confirmació que repèl la novetat. En conseqüència, l’equipatge institucional europeu no és el més adient per encarar amb èxit els propers anys.

Però el que m’interessa remarcar especialment aquí és que, per a Europa, el disseny del futur immediat ha de passar necessàriament per una estratègia de rejoveniment dels nostres dispositius institucionals. No n’hi haurà prou amb polítiques superficials d’estímul a la innovació i facilitació de la introducció de les noves comunicacions entre la població. Caldran a més accions molt ben dissenyades per iniciar processos de rejoveniment institucional.

 

Totes aquestes ideés porten a considerar que la part més crítica de la gestió d’una societat és aquella que determina l’admissió de novetat i la construcció de condicions per a una dissipació eficient. Aquesta gestió ha de consistir fonamentalment en una nova política de rejoveniment institucional que s’hauria de dissenyar en base a la mecànica de la novetat/confirmació. Però aquest no ha estat mai encara un objectiu explícit de govern, ni una preocupació primordial de la ciutadania. Tanmateix, tot indica que ho serà aviat.

La gestió de l’evolució de la societat en el segle XXI serà, abans que una altre cosa, una obra d’enginyeria cultural. Si en èpoques encara recents, els afers militars i més tard, els afers econòmics, han estat les tasques primordial de govern, en els propers anys, la política cultural ha d’esdevenir l’objecte principal de la governació. L’acceleració generalitzada dels canvis farà necessària una gestió molt fina del procés de la novetat. El nivell de benestar de la ciutadania i les seves perspectives de promoció dependran de l’eficiència en la gestió de l’admissió i dissipació de la novetat.

La política cultural del segle XXI

Fins el dia d’avui, la política cultural s’ha entès fonamentalment com una política de gestió de manifestacions artístiques: teatre, museus, indústria audiovisual, etc. Amb l’afegitó de la política lingüística, particularment activa en algunes societats, el que s’ha entès per política cultural durant el segle XX, ha estat quelcom molt diferent del que serà en el segle XXI.

La política cultural articulada a l’entorn de l’admissió i dissipació de novetat s’ha de començar a estructurar a partir d’ara, encara que no és previsible que assoleixi tota la seva projecció fins a la segona dècada, entre 2010 i 2020 i més tard.

A la llarga es portarà a terme d’una manera cada cop més distribuïda, el que vol dir que acabarà essent un dels objectes principals de la democràcia participativa. Ara el que cal que és crear les condicions per obrir el camí en aquesta direcció. L’estructura de l’administració i la funció pública ha de canviar molt per tal de fer-ho possible. En aquest esforç col·lectiu, la mediació burocràtica i tecnocràtica a d’anar disminuint a mesura que la població vagi acumulant quotes de responsabilitat col·lectiva i de competència ciutadana.

El disseny del futur, per tant i fonamentalment, s’ha d’entendre com un exercici de configuració de les condicions que han de permetre modular acuradament la introducció de novetat en el sistema social.

L’assimilació de novetat en funció de l’edat i la cultura

D’acord amb el que hem pogut observar fins ara, els nens i els joves són els que tenen una capacitat més gran d’aprenentatge o, el que és el mateix, els que semblen més aptes per afrontar i assimilar la novetat. I les persones grans, per la seva banda i també fins ara, són les que han exhibit un retraïment més gran en front de la novetat. És com si, a mesura que les persones envelleixen, s’anessin refugiant cada cop més en la confirmació. Es diria que, a mesura que les forces minven, la disposició a afrontar la novetat, minva igualment.

D’entrada, aquests fets, suggereixen que existeix una relació entre el vigor de la joventut i la capacitat per fer front a la novetat. Aquest fet sembla axiomàtic i porta a considerar que les societats més joves (una gran proporció de gent jove en la seva piràmide de població), són les que haurien de ser més aptes per afrontar la novetat. Una altre manera de dir-ho seria afirmar que les societats més envellides haurien de ser les que tindrien menys capacitat per afrontar la novetat. Veurem tot seguit que aquesta deducció no encaixa amb la realitat. Però abans d’entrar en la discussió sobre les poblacions envellides i les poblacions joves, cal fer abans una referència a alguns fets bàsics sobre els diferents grups d’edat.

Grups d’edat i procés de la novetat

Sobre els nens i els joves, lo primer que cal dir és que tot i ser aptes per absorbir grans quantitats de novetat, la seva capacitat per processar inputs paradoxals és molt limitada. Davant de compostos novetat/confirmació o qualsevol altre estímul paradoxal, es polaritzen fàcilment. Ja se sap que tant quan més jove és una persona, tant més predisposada està a experimentar la realitat en termes de blanc o negre, de bons o dolents, de desig o de rebuig. Aquest tret es manifesta en el fet que els joves solen tenir reaccions més radicals. Això els impedeix de gaudir d’apreciacions més circumspectes, complertes i acurades de la realitat.

Aquesta predisposició cap a les reaccions radicalitzades dels joves sol ser també una característica de les cultures més joves. Les persones que viuen en aquestes cultures, fins i tot persones adultes i persones grans poden també tenir reaccions molt reduccionistes. No és estrany que en aquestes cultures hi apareguin els fenòmens del fonamentalisme, la demonització, el fanatisme o el maniqueisme amb força facilitat i entre capes molt amples de la població.

Els adults han perdut una part de l’empenta de la joventut. Però la seva capacitat d’aprenentatge és variable, depenent dels seus referents culturals, de si s’han anquilosat o si han continuat formant-se, dels seus hàbits i estils de vida i de l’amabilitat econòmica i social del seu context personal. No és el mateix un adult de 45 anys, que ha treballat des de l’adolescència, malvivint en la penúria econòmica, sense perspectives professionals, sense cap entrenament en activitats de formació que un altre adult de 45 anys que no va deixar les activitats acadèmiques fins els 30, després de doctorar-se, que continua dedicant molt de temps a la formació, que té una situació econòmica desfogada, que viatja contínuament per tot el món i que té varis projectes professionals excitants que tira endavant amb èxit. Entre els adults, la capacitat per generar i assimilar la novetat és per tant molt variable i depèn molt poc de l’edat.

Respecte de la capacitat de les persones grans per encarar la novetat, el panorama també és molt variable. El replegament en front de la novetat varia molt segons la biografia de cada ú. Però des del punt de vista col·lectiu s’ha de dir, que la vellesa ha començat a recular. En les societats més madures l’estadi de vida adulta tendeix a durar més temps i el deteriorament biològic ocasionat per l’envelliment tendeix a començar més tard i anar més poc a poc. Aquesta circumstància requereix revisar el concepte d’envelliment i totes les institucions socials que hi estan relacionades.

Societats joves i societats “envellides”

Totes aquestes consideracions són les que m’indueixen a considerar que la capacitat d’assimilació de novetat, tot i estar mediatitzada pel vigor físic i mental, esta també molt condicionada culturalment. Per tant, el fet que hi hagin societats amb una baixa proporció de gent jove i una alta proporció d’adults i de gent gran, no és incongruent amb el fet que aquestes societats exhibeixin una alta capacitat per produir i assimilar novetat en els compostos més potents.

Existeixen societats amb poblacions “envellides”, que de fet són les societats que creen, acullen i processen més quantitat de novetat. En aquestes societats a on l’aprenentatge dels joves dura més temps. És a on l’ingrés en l’estadi adult triga més en produir-se. És a on el període de vida adulta dura més temps. I ara, a més, s’insinua que, en aquestes societats,  l’aprenentatge deixarà de ser una activitat pròpia de la infantesa i la joventut, per esdevenir una activitat permanent de tota la població, que durarà tota la vida.

Efectivament, l’explosió de les noves comunicacions planteja, a partir d’ara, la necessitat d’un reciclatge permanent de tota la població amb la finalitat d’evitar la formació de borses d’exclosos[18] que podrien quedar privats dels beneficis de les transformacions . Aquesta formació no únicament 1) s’haurà d’adreçar a tota la població i 2) durar tota la vida, sinó que, a més, 3) se li haurà de dedicar cada cop més temps. Això últim es deriva del fet que el canvi tecnològic i cultural s’accelera exponencialment.

El malentès de la simplificació de l’ús de la tecnologia avançada

Quan s’analitza la creixent acceleració de la tecnologia, sovint la discussió deriva cap a considerar que aquesta evolució simplificarà les formes d’ús i que, per tant, la utilització de les futures comunicacions esdevindrà cada cop més senzilla i assequible a tothom. Aquest raonament es sol adduir per demostrar que, d’aquí a uns anys, no caldrà esforçar-se massa per “saber fer anar els ordinadors i les comunicacions avançades”.

Les premisses del raonament són correctes, però no la conclusió. L’allau de novetat no es produirà únicament en el terreny de les formes superficials d’ús de la tecnologia, que és on aflorarà la simplificació. Una part del gruix de l’allau es produirà en el terreny de les formes avançades d’ús. Aquest terreny, fins ara considerat territori exclusiu dels especialistes, ha d’estar també colonitzat per amplies capes de població en les societats que vulguin ser capdavanteres.

D’altre banda, i en segon lloc, la part més important de l’onada de novetat afectarà a tothom perquè estarà relacionada amb la generació i assimilació dels canvis econòmics, socials i culturals concomitants amb la revolució de la comunicació.

El fet que la formació deixi de ser una activitat de joventut i esdevingui una activitat vitalícia, representa una veritable capgirell en la història de la humanitat. Mai abans cap població, havia funcionat d’aquesta manera. No hi ha hagut mai cap societat en la que la major part de la població estigués indefinidament en procés de formació durant tota la vida.

En les societats amb una alta proporció d’adults, l’envelliment de l’estructura d’edat conviu amb l’evolució cap a trets neotènics. Aquestes societats són avui la principal porta d’entrada de novetat en l’àmbit de la humanitat. Però aquest vigor no es pot atribuir a les seves característiques ètniques o biològiques sinó a les seves característiques culturals. La cultura d’aquestes societats és més dúctil i més inestable i justament això és el que els faculta per ser fonts de novetat i, alhora, les principals consumidores.

Significat de la cruïlla actual

En les societats més madures, totes les estructures econòmiques i socials i també els marcs institucionals estan a punt d’entrar en crisi, en el sentit de que tots ells es veuran sotmesos a ràpides i profundes modificacions.

A aquestes transformacions, s’ha d’afegir, a més, una gran modificació de les teories científiques i dels grans paradigmes. Prigogyne[19], ens recorda la debilitat del coneixement teòric que s’ha desenvolupat fins ara. La major part de les teories que constitueixen el coneixement científic actual són, en realitat, models molt simplificats de la realitat. Amb la generalització de les comunicacions, la gran explosió del nombre de persones que es dediquen a la reflexió, el disseny i la recerca i , l’astronòmica multiplicació de la capacitat de càlcul i de procés d’informació del ordinadors, existeixen les condicions suficients per a una gran renovació de paradigmes.

Hem d’esperar, per tant, un gran trasbals en la societat, en la cultura, en l’economia i en el coneixement. La cruïlla actual recorda les característiques dels punts de bifurcació que s’observen en les estructures dissipatives. Com ja he remarcat més a munt[20], el punt de bifurcació marca un moment de desorganització de resultes del qual l’estat previ d’organització es pot deteriorar o bé, per contra, pot assolir un estat més avançat d’organització.

No és aquí el lloc per discutir fins a quin punt les societats humanes, en el seu exercici d’acollir i dissipar la novetat, actuen com una gran estructura dissipativa. En qualsevol cas, s’hi poden trobar moltes analogies. Aquestes analogies em porten a considerar que la crisi que està prenent forma actualment, malgrat el seu potencial de destrucció, podria induir igualment un salt cap a un estat d’organització més avançat i d’ordre superior.

Ja m’he referit a aquest punt de bifurcació en altres escrits, en proposar el concepte de salt d’escala en la comunicació. Amb una dinàmica no lineal, en arribar a un punt crític de densitat de comunicació, s’accediria a estadi substancialment diferent en el llarg camí de l’evolució de la vida a la Terra.

La naixent societat de la comunicació (entre 2000 i 2020) seria una societat de transició i el preludi de la substanciació d’aquest punt major de bifurcació, que podria produir-se en algun moment més tard del 2020.

Com organitzar la transició cap a la societat de la comunicació

Per a una societat com la nostra, es pot dir que hi ha dos tipus bàsics de transició: la transició de baixa intensitat i la transició d’alta intensitat.

En la transició de baixa intensitat, la població esdevé progressivament usuària dels serveis de les comunicacions avançades (Internet, Internet II, etc.) de manera que, al cap de 5 anys una proporció relativament elevada de ciutadans fa ús dels serveis més comuns que s’ofereixen a les xarxes.

La població que surt d’una transició de baixa intensitat és fonamentalment una població de consumidors de productes de comunicació d’alt consum (per exemple, correu electrònic, TV a la carta, entreteniments, serveis informatius, etc.).

La transició d’alta intensitat es caracteritza per:

  1. Un augment ràpid de la massa d’usuaris. S’arriba a la formació de la massa crítica més de pressa. Els increments d’ordre superior del valor afegit que són possibles més enllà de la formació de la massa crítica s’assoleixen més aviat.
  2. Una proporció relativament alta d’usuaris són usuaris avançats que actuen com a productors actius i no únicament com a consumidors. Aquest grup assoleix la funció de tracció del desenvolupament de les noves comunicacions.
  3. Una transformació ràpida dels marcs institucionals, que esdevenen més dúctils i, sobre tot, més capaços d’atraure la novetat.

La transició d’alta intensitat, per tant, no és únicament el resultat d’una millora substancial del nivell de competència de la població en l’ús de les noves comunicacions i la nova economia, sinó que implica, a més, el rejoveniment dels marcs institucionals. 

Per tant, l’efecte més important d’una transició d’alta intensitat és la transformació cultural i institucional. En una transició més lenta i menys vigorosa, la transformació de l’economia, de l’administració pública, de la sanitat, de l’escola i de la universitat es produeix més poc a poc, de manera que els guanys de productivitat i d’eficiència són menors, arriben més tard i malament. Això és una conseqüència directa del fet que totes aquestes institucions exhibeixen la tendència a repel·lir la novetat. El nivell de llibertats efectives de la població es desenvolupa també més lentament, degut al fet que la multiplicació d’opcions assequibles a la gent no progressa tant de pressa. Com ja he remarcat més a munt, un entorn institucional decrèpit, és un medi hostil a la dilatació de la llibertat individual.

De totes formes, a l’inventari d’avantatges d’una transició d’alta intensitat no hi ha cap benefici que sigui més important que aquell que representen les opcions que s’obriran a partir de 2010. Com ha he esmentat, entre 2010 i 2020, les oportunitats de les societats que hagin fet una transició ràpida i eficient seran literalment extraordinàries. Per aprofitar tot el potencial d’aquesta segona dècada, s’haurà de tenir una població amb una alta capacitat per encarar la novetat, una població molt versàtil i eficient i, a més, emmarcada en àmbits institucionals rejovenits. Ningú no ho podrà improvisar això perquè és imprescindible realitzar abans un procés complex i laboriós de maduració col·lectiva. Cap societat ho podrà “comprar” això, per molts diners que tingui. Únicament els que hagin fet una transició d’alta intensitat entre 2000 i 2010 podran aprofitar plenament el potencial de la segona dècada.

Plantejament general d’un pla per a una transició d’alta intensitat

La transició d’alta intensitat representa la realització d’un esforç col·lectiu de gran envergadura en el que tant l’administració pública com la societat civil s’hi hauran d’involucrar a fons. Si l’anàlisi teòric presentat en aquest capítol fos correcte, l’èxit de la transició s’hauria de basar, en el fons i fonamentalment, en la gestió de la novetat.

Fer-ho factible requereix una revisió de les grans idees sobre l’objecte de la política general, una renovació en la manera de considerar les prioritats de govern i una nova lectura de la funció de la societat civil. En resum, es tracta d’una profunda reinterpretació de l’objecte de l’esforç col·lectiu.

En conseqüència, la transició d’alta intensitat es veu com el resultat d’una presa de consciència que produeix una gran mobilització de recursos humans, polítics i financers, d’un costat i d’una mobilització igualment intensa de la població per l’altre.

D’acord amb aquestes idees, l’objectiu general d’un pla per una transició eficient s’hauria de plantejar a tres nivells de profunditat.

a)primer nivell general: arribar a tenir una població capaç de fer un ús molt productiu de les noves comunicacions,

b)segon nivell: crear les condicions per a una transformació ràpida de les organitzacions per tal que la seva estructura i pautes de funcionament permetin guanys substancials de productivitat i de llibertat individual derivats de l’ús de les noves comunicacions, i finalment,

c)tercer nivell: generar coneixement i experiències pràctiques sobre la mecànica de la novetat.

Les iniciatives de primer nivell són les que es poden implementar més ràpidament perquè el coneixement i experiència acumulats fins ara ens permeten dissenyar relativament de pressa accions que es poden implementar d’una manera immediata.

Les iniciatives de segon nivell requereixen un esforç de disseny més important, però es pot pensar en implementar certes experiències inicials que també podrien portar-se a terme en el decurs d’un any. Tanmateix, caldria simultàniament engegar grups de treball de recerca i desenvolupament que aplanessin el camí per tal d’estar en condicions de plantejar projectes més complexes i ambiciosos a un o dos anys vista.

Finalment les iniciatives de tercer nivell, requereixen organitzar processos de producció de coneixement i experiència que ens posin en condicions de poder dissenyar accions pràctiques en el termini de tres o quatre anys.

Per tenir opcions reals d’assolir una transició d’alta intensitat caldria engegar aquestes tres línies d’acció simultàniament i dins de l’any en curs.

Primer nivell: entrenament de la població

La fórmula del Centre Públic Internet és una proposta pràctica per estimular la introducció de la població a les noves comunicacions. El concepte de Centre Públic Internet, tal com s’ha experimentat a Santa Cristina d’Aro, és un primer pas en la direcció d’oferir un marc d’aprenentatge permanent per a tota la població. El Centre Internet és un lloc a on qualsevol persona, sense distinció d’edat o condició social, pot trobar a un tutor que li facilita ajuda personalitzada en el seu procés d’aprenentatge de l’ús dels ordinadors i les noves comunicacions.

Una xarxa de centres d’aquesta mena estesa per a tot el territori apareix com l’eina definitiva per assolir ràpidament la mena de població que el país necessita pels propers anys[21]. Aquesta xarxa podria ser operativa ràpidament, en poc mesos, si s’aprofitessin les aules del programa Argos[22] ja que existeixen a totes les escoles i instituts del principat[23].

Amb el pas del temps, la idea d’aquesta mena de xarxes està agafant força i a finals de desembre de 1999, el govern espanyol ja ha anunciat el seu pla per desenvolupar la societat de la informació en l’àmbit de l’estat espanyol[24] en el que es preveu la creació de centres d’accés públic a Internet en el medi rural, a les biblioteques i les escoles.

Segon nivell: transformació de les organitzacions

Un altre vector de força està relacionat amb la transformació de les organitzacions. No serveix de massa que les persones assoleixin un grau avançat d’entrenament, si després la carcassa institucional i les seves inèrcies estructurals i formals dificulten la plena floració de les formes col·lectives d’ús avançat de les noves comunicacions.

L’objecte de les intervencions en aquest segon nivell és contrarestar amb accions efectives el grau d’envelliment de les institucions socials. No es tracta únicament de fer força per tal que les organitzacions adoptin instrumentalment les noves comunicacions. Aquest intent requeriria un esforç sobre dimensionat amb la finalitat de contrarestar les resistències d’unes institucions que, com ja ha quedat dit, són atractors de confirmació i repel·lents de novetat. Del que es tracta realment és d’idear accions que modifiquin el seu nucli amb l’objectiu de transformar-les en atractors de la novetat.

Cal, per tant, portar a terme la definició d’una política complexa.  La definició d’aquesta política és subsidiària d’un esforç previ de disseny institucional que no es pot improvisar. En conseqüència, per estar en condicions de formular aquesta política es requereix la constitució d’una força de treball per desenvolupar coneixement i experiència en aquest camp.

Aquest requisit previ no exclou la possibilitat de dissenyar directament primeres accions específiques per una aplicació immediata. Un exemple concret d’aquest tipus d’acció és el projecte d’interactivitat a les escoles i instituts de Catalunya[25]. 

Tercer nivell: preparació dels canvis culturals

Les accions de tercer nivell, tal com es poden entreveure ara, són les més complexes de totes i no es poden començar a dissenyar immediatament perquè requereixen realitzar abans una considerable quantitat de reflexió i experimentació. Tanmateix seria d’un importància estratègica extrema estar en condicions de poder-ho fer d’aquí a tres o quatre anys.

Per aquest motiu sembla altament recomanable que es formés immediatament un primer embrió d’un grup de recerca en aquest camp que pugui créixer i donar fruits dins de l’esmentat termini. Els progressos en la gestió de la novetat, tant en el front de la renovació institucional, com en el terreny de la potenciació de la capacitat individual, són de gran importància no únicament pel nostre país sinó també per fer contribucions positives a l’articulació d’una política europea.

Com ja he remarcat més amunt (veure pàgina 17), és necessari formular aquesta política amb la màxima determinació possible, si realment es desitja aturar el progressiu distanciament d’Europa respecte dels EEUU i recuperar terreny. És la meva convicció que els resultats del treball d’un grup d’aquesta naturalesa poden ser útils per aquest propòsit.

Consideracions finals

Per acabar voldria reprendre l’idea de que la gestió de la novetat és el ressort desllorigador de l’energia d’una societat. La columna vertebral d’aquesta gestió és la modulació de l’admissió i la dissipació de les càrregues de novetat/confirmació i el seu resultat principal és el desencadenament del creixement qualitatiu.

De tots els objectes de disseny del futur immediat que hom pot imaginar, aquest és el que sembla el més fonamental de tots perquè és a on s’arrela tot lo altre. Són els fonaments que sustenten els diferents elements que constitueixen la revolució de la comunicació.

És per això que si avancem en la comprensió de la mecànica de la novetat, estarem en condicions d’idear projectes d’un gran potencial que ens han de permetre endinsar-nos en el segle XXI amb el millor equipatge possible.

 


Annexes

Annex 1

L’origen de la realitat social

Un dels conceptes subjacents al concepte del disseny del futur es refereix a la idea que cada u es fa de com s’originen els esdeveniments a dins d’una societat. No vull dir que totes les persones que pensen iniciatives que poden influir en la configuració del futur, tinguin una teoria explícita de com s’origina la realitat social. Però, en qualsevol cas, en la seva feina hi ha sempre implícites unes idees i suposicions al respecte.

Una suposició molt freqüent és que tots els fets socials, econòmics i culturals tenen una causa. La societat es representa com una munió d’elements que són els que produeixen la realitat social. Això reflexa el fet que en les societats humanes existeixen relacions causals. Les causes que poden ser bé condicions suficients, bé condicions necessàries.

Les condicions suficients són les que per elles mateixes desencadenen un efecte. Es representen amb raonaments de l’estil de “quan hi ha X, es produeix Y”.

Les condicions necessàries, per la seva banda, són requisits previs, sense la concurrència dels quals l’efecte no es produeix, tot i que per ells mateixos no garanteixen l’ocurrència de l’efecte. Es representen amb enunciats com “si existeix X ha d’haver existit abans Y”.

Vistes les coses d’aquesta manera, la societat seria una descomunal màquina causal en la que res no passa que no hagi estat determinat per una o vàries causes prèvies.

En sintonia amb aquesta suposició, en el camp de les ciències socials existeix una llarga tradició en esperar que tots els fets socials estiguin causats per quelcom. Es podrà considerar que no totes les combinacions de causes són ja conegudes, però la literatura sobre teoria social assumeix implícitament que els fenòmens socials a) estan determinats per altres fenòmens previs i b) que la relació entre els precursors i els resultats és una relació causal. En els textos d’anàlisi teòrica, la teoria científica es defineix com uns enunciats universals i empírics que estableixen una connexió causal entre dos o més tipus d’esdeveniments[26]

La meva opinió personal no coincideix amb aquesta tradició. Per a mi, en una societat s’hi poden trobar processos causals, que són d’intensitat variable, però fins i tot se’n poden trobar d’altres que s’originen i es propaguen d’una altra manera. L’origen de la realitat social, des del punt de vista de la causalitat, no és homogeni.

Causalitat d’intensitat variable

En la recerca empírica que he portat a terme[27] hi he detectat comportaments i situacions deterministes a les que es pot aplicar sense dificultat la noció de causa/efecte. Però n’he detectat també d’altres que es produeixen sota condicions d’indeterminació.

Aquest fet porta a considerar que, quan hi ha estructures causals, aquestes poden tenir diferents graus d'intensitat. La intensitat màxima de la causalitat es don en els casos dels precursors que són alhora condicions necessàries i suficients d’un efecte. La causalitat de les condicions únicament suficients és també molt alta, però es podria suposar que tenen una intensitat subtilment inferior.

En una escala de gradació de la intensitat de la causalitat, seguirien a continuació els precursors que són condicions necessàries. Com ja ha quedat dit més a munt, és requerida la concurrència de condicions necessàries per obtenir un determinat efecte, tot i que elles, per elles mateixes no sempre el produeixen.

En aquesta escala, més enllà de les condicions necessàries entrem en un terreny més borrós a on la indeterminació comença a jugar un paper cada cop més preponderant.

Model de la construcció indeterminada de la realitat social

Tot això porta a proposar les següents consideracions generals:

1.       Les societats a on la llibertat individual d’opció és més gran, s’hi poden trobar un nombre relativament alt de comportaments i situacions que apareixen sense estar determinats per mecanismes causals. En aquests ambients el creixement qualitatiu es produeix amb més facilitat i condueix cap a una creixent diversificació de la realitat social.

2.       Les societats tradicionals més rígides a on hi ha un intens estat de necessitat, la major part dels esdeveniments que s’hi registren estan condicionats per estructures causals. En aquests ambients, el creixement qualitatiu és improbable perquè la tendència que predomina és la tendència cap el creixement quantitatiu. Sota aquestes condicions, l'homogeneïtat es genera amb més facilitat que la diversitat.

3.       La vida de les societats parteix d’etapes inicials a on predomina l’estat de necessitat i evoluciona cap a estats de creixent de llibertat individual. En fases avançades d’aquest procés, la construcció de la realitat social resulta primordialment de processos indeterminats de creixement qualitatiu.

4.       En la nostra societat actual, que es troba en una fase intermèdia d’aquesta evolució, coexisteixen processos deterministes i processos indeterminats. En aquests ambients, el disseny del futur té per objecte la construcció de condicions per exercir la llibertat, amb més fluidesa i menys entrebancs. Els objectes de disseny no han de pretendre predeterminar les situacions futures i construir una forma de societat determinada sinó, al contrari, facilitar l’emergència indeterminada de la diversitat, en llibertat.

5.       En conseqüència, a) s’ha d’entrenar a la població en l’exercici de la llibertat responsable, b) s’han de reformar els marcs institucionals per tal de convertir-los en ambients menys coercitius a on es multipliquin les possibilitats d’opció i finalment c) s’han de promoure els canvis econòmics i culturals necessaris per tal que tot plegat sigui més factible.


 

Bibliografia i altres referències

Llibres i articles

Argyle, Michael, Social Situations, Cambridge University Press, 1981

Burcet, Josep, Ingenieria de Intangibles, Ed. Germania, 1997

Burcet, Josep, El concepte de Centre Públic Internet,  http://www.santacristina.net/burcet/memoria98/centre_internet.htm

Cohen, Percy S., Modern social theory, Heinemann, 1968

Gerber, Richard, Vibracional Medicine, Bear and Company, 1996

Gottlieb, G , The roles of experience in the development of behaviour and the nervous system. Neural and behavioral specificity: Studies on the development of behaviour and nervous system (Vol. 3). New York: Academic Press. 1976

Lazlo, Ervin, El Cosmos creativo, Ed. Kairós, 1997

Lobrot, Michel, La pédagogie institutionnelle, Gauthier-Villars, 1966

Naisbitt, John /Aburdene, Patricia. Megatrends 2000, Plaza y Janés, 1990

Nottembohm F. A brain for all seasons: Cyclical anatomical changes in song control nuclei of the canary brain. Science, 214, 1368-70, , 1981

Prigogyne, Ilya, El fin de las certidumbres, Ed. Taurus, 1997

Tyller, Wiliam A. Science and Human Tranformation, Pavior Publishing, 1997

 

Michel Lobrot a, en effet, déjà publié (, 3e éd. 1972)

Pàgines de Internet

Curriculum de l’autor, http://www.santacristina.net/burcet/new_content/back_g_cat.htm

Estructures dissipatives, http://pcp.vub.ac.be/ASC/Dissip_struc.html

Referències sobre novetat/confirmació, http://fis.iguw.tuwien.ac.at/fis96/fis96abstr.htm

Sobre la història de Internet, veure http://www.isoc.org/internet-history/brief.html

També http://www.isoc.org/guest/zakon/Internet/History/HIT.html

Transició d’alta intensitat i Centres Internet, http://www.santacristina.net/burcet/memoria98/centre_internet.htm


Glosari

Compost novetat/confirmació

Qualsevol objecte portador de significat conté una part de novetat (una informació que encara no es coneixia), i una part de confirmació (una part que ja es coneixia).

Compost paradoxal

Parella o triada d’elements antagònics que poden estar presents simultàniament en un significat, en una situació, en una resposta emocional o en qualsevol un episodi cognitiu. La potencia d’un compost paradoxal depèn de l’amplitud de l’oscil·lació entre els elements antagònics i la freqüència d’aquesta oscil·lació.

Comunicació

Intercanvi de significats entre individus a traves d’un sistema de símbols comú. Una corrent de comunicació no acaba en el moment en que el significat ha arribat al destinatari. Tots els efectes emocionals, cognitius i comportamentals originats per aquesta comunicació constitueixen l’última part de l’acte de comunicació.

La comunicació és el vehicle primordial de la construcció de la realitat social i el que alimenta els processos evolutius que porten cap a estats més avançats d’auto-organització a traves del creixement qualitatiu. Per més detalls, veure la pàgina 18 i següents.

Creixement qualitatiu

Procés que porta cap a estats més avançats d’organització. Per més detalls, veure pàgina 14

Disseny

Art de la concepció de compostos novetat/confirmació que introdueixen un grau de novetat superior a la que es considera usual en un àmbit cultural determinat.

Força vital

Impuls que alimenta els processos d’auto-organització. La força vital es deriva de l’eficiència dels processos de comunicació.

Institució social

Una institució social és un conjunt estandarditzat de formes de comportament que d’acord amb unes normes és utilitzada per un determinat grup de persones. Hi ha institucions constituïdes d’una manera informal que estan únicament basades en pautes i normes no escrites. També podem parlar de institucions socials formalment constituïdes, en les que s’hi troben tant normes escrites com normes no escrites.

Transició d’alta intensitat cap a la societat de la comunicació

Totes les societats, tard o d´hora faran una transició cap la societat de la comunicació. Aquelles que ho facin més aviat i amb més eficàcia gaudiran d’un avantatge competitiu molt important respecte a les que ho facin més poc a poc i/o amb menys eficiència.

La transició d’alta intensitat es caracteritza per:

  1. Un augment ràpid de la massa d’usuaris. S’arriba a la formació de la massa crítica més de pressa. Els increments d’ordre superior del valor afegit que són possibles més enllà de la formació de la massa crítica s’assoleixen més aviat.
  2. Una proporció relativament alta d’usuaris són usuaris avançats que actuen com a productors actius i no únicament com a consumidors. Aquest grup assoleix la funció de tracció del desenvolupament de les noves comunicacions.
  3. Una transformació ràpida dels marcs institucionals, que esdevenen més dúctils i, sobre tot, més capaços d’atraure la novetat.

 

 


Index

 

Introducció. 1

El disseny del futur 2

Fins a quin punt el futur és dissenyable. 2

El disseny del futur serà una obra col·lectiva. 3

La introducció de novetat en la societat 4

Naturalesa del disseny. 4

Origen del concepte de disseny. 4

Sobre el concepte de disseny. 4

Naturalesa de la novetat 5

La novetat útil 6

El compost novetat/confirmació. 6

La inèrcia del bagatge intel·lectual 7

La reacció emocional en front la novetat 7

Graus de complexitat de la resposta emocional 7

Les respostes paradoxals. 8

Dissipació de la resposta emocional 12

Dissipació insuficient i tensió. 12

Dissipació i acció. 13

Creixement qualitatiu i procés òptim dels corrents de comunicació. 14

Dimensions col·lectives del procés de la novetat 15

Reacció de les institucions socials en front la novetat 15

L’envelliment de les institucions. 16

Perspectives d’evolució institucional 17

Paradigma de la Comunicació. 18

Eficiència de la comunicació i llibertat 19

Vigor i introducció de la novetat 20

La força vital vista sota el prisma del paradigma de la comunicació. 20

Funció de la novetat en la propagació de la persona. 21

Funció de la introducció de novetat en la propagació de la societat 21

La política cultural del segle XXI 23

L’assimilació de novetat en funció de l’edat i la cultura. 23

Significat de la cruïlla actual 25

Com organitzar la transició cap a la societat de la comunicació. 26

Plantejament general d’un pla per a una transició d’alta intensitat 27

Primer nivell: entrenament de la població. 28

Segon nivell: transformació de les organitzacions. 29

Tercer nivell: canvis culturals per augmentar la capacitat de la societat en front l’allau de novetat 29

Consideracions finals. 30

Annexes. 31

Annex 1. 31

L’origen de la realitat social 31

Causalitat d’intensitat variable. 32

Model de la construcció indeterminada de la realitat social 32

Bibliografia i altres referències. 34

Llibres i articles. 34

Pàgines de Internet 34

Glosari 36

Index. 38

 



[1] Sobre la història de Internet, veure http://www.isoc.org/internet-history/brief.html

També http://www.isoc.org/guest/zakon/Internet/History/HIT.html

[2] el Cern lliura la WWW en 1991. En 1993 apareix MOSAIC, el primer navegador de les pàgines web. El creixement exponencial de Internet s’inicia en 1995. En 1999 hi ha …hosts i es veu clar que d’aquí a pocs anys tota l’economia, l’ensenyament, la sanitat, el lleure i la resta d’activitats estarà profundament transformades per les noves comunicacions,

[3] Veure http://www.santacristina.net/burcet/new_content/back_g_cat.htm

[4] El meu anàlisi d’una mostra de 6.500 persones, representatives de les poblacions d’Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit extreta a mitjans de 1996

[5] L’estructura central de poder, que era la fórmula que ha dominat en el passat, era la conseqüència inevitable de l’estat de les comunicacions entre els ciutadans. El ciutadà mig, estava en una situació d’aïllament relatiu, confinat en l’àmbit estret de les relaciones més properes (la família, el treball i el cercle immediat de coneguts i amics). Altres circumstàncies reforçaven aquest aïllament, com per exemple, l’absència de mecanismes democràtics realment eficients, els mercats intervinguts, regulats i manipulats que  constrenyien el consum, els mitjans de comunicació de masses en una sola direcció, que relegaven al ciutadà mig a una posició passiva de receptor indefens, la cultura autoritària, etc.

[6] El ICSID (International Council of Societies of Industrial Design, http://www.icsid.org) defineix el disseny industrial com l’activitat creativa que consisteix en la determinació de les propietats formals d’objectes produïts industrialment

[7] Veure Josep Burcet Ingeniería de Intangibles, pàg 124 i següents.

[8] Veure Josep Burcet Memòria de 1998 del Centre Públic Internet, http://www.santacristina.net/burcet/memoria98/transicio.htm

[9] Per revisar la literatura relacionada directa o indirectament sobre novetat i confirmació, veure http://fis.iguw.tuwien.ac.at/fis96/fis96abstr.htm  Un compendi de referències complert i recomanable.

[10] Les persones interessades en aquests problemes de mesura poden anar a veure un esborrany que tinc a mig fer a http://www.santacristina.net/burcet/polymetre.htm (Measuring paradoxical Reality, Josep Burcet, 1997)

[11] veure http://pcp.vub.ac.be/ASC/Dissip_struc.html

[12] veure A brain for all seasons: Cyclical anatomical changes in song control nuclei of the canary brain. Science, 214, 1368-70, Nottembohm, 1981. La formació de neurones noves entre individus adults és una evidència empírica des de 1981, però el dogma de l’impossibilitat de generació de noves neurones en el decurs de la vida adulta era tan fort que encara avui, quinze anys més tard, les noves evidències que s’acumulen, mereixen grans titulars en la premsa diària. Veure La regenración cerebral abre nuevas fronteras, El País 23/11/99, pàgina 39 i Sorpresas de la década del cerebro, El País, 12/01/2000, pàgina 31

[13] veure Gottlieb, G , The roles of experience in the development of behaviour and the nervous system. Neural and behavioral specificity: Studies on the development of behaviour and nervous system (Vol. 3). New York: Academic Press. 1976

[14] En el moment d’escriure aquestes línies (febrer del 2000), just abans de la cimera de Lisboa, el primer ministre portuguès que ha de presidir la Unió, ha anunciat un pla de 10 anys per posar l’economia europea al nivell de l’economia americana.

[15] veure Ingenieria de Intangibles, Josep Burcet, pag 112 i següents.

[16] Ibid

[17] veure A Scientific model of Frequency Domains, Vibracional Medicine, pàg. 143,  Gerner, 1996

[18] veure El concepte de Centre Públic Internet, Josep Burcet,

http://www.santacristina.net/burcet/memoria98/centre_internet.htm

[19] El fin de las certidumbres, Ilya Prigogyne, Ed. Taurus, 1997

[20] veure pàgina 10

[21] veure El concepte de Centre Públic Internet, Josep Burcet,

http://www.santacristina.net/burcet/memoria98/centre_internet.htm

[22] L’horari dels Centres és compatible amb els horaris escolars. A Santa Cristina d’Aro, el Centre Públic Internet està obert de 5 a 9 del vespre cada dia, inclosos el dissabte i el diumenge.

[23] En el moment de redactar aquest capítol, l’Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya i Localret es disposen a promoure conjuntament un projecte amb aquesta finalitat

[24] Veure La Vanguardia, Economia, dia 27/12/99, pàgina 61.

[25] El projecte de Interactivitat a les Escoles de Catalunya es troba actualment en fase de disseny per a ser proposat per l’ACM junt amb altres administracions públiques i entitats privades. L’objecte del projecte és el llançament d’un gran concurs per estimular l’ús de Internet per part de les escoles i instituts. La finalitat té dos vessants. La vessant més pràctica consisteix en propiciar noves formes de treball acadèmic a traves d’Internet entre professors i alumnes i amb independència del seu lloc de residència. La finalitat més estratègica és propiciar l’experimentació de marcs de treball nous que proporciones opcions complementàries a les situacions acadèmiques convencionals. Aquest propòsit es pot considerar com un estímul a una evolució positiva de la institució acadèmica al nostre país.

[26] Cohen, Percy S. , Modern social theory. The nature of sociological theory.  Pàg. 3 i següents

[27] l’estudi d’una mostra de 6.500 persones, representatives de les poblacions d’Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit extreta a mitjans de 1996