Els ajuntaments de Catalunya
i
noves comunicacions

text de pre-publicació


Introducció

En aquest moment, molts ajuntaments catalans estan començant a adoptar les noves comunicacions. En aquestes circumstàncies, calia tenir una imatge general de com s’estan produint el procés. L’enquesta que ha realitzat l’ACM, té la finalitat de fer una primera avaluació de la situació.

L’adopció de les eines de les noves comunicacions per part dels ajuntaments ha de millorar la seva eficàcia i facilitar una relació més fluida amb els ciutadans. Però, sobre tot, s’ha de veure com el primer pas cap a una renovació institucional general.

Avui tothom sap ja que la revolució de la comunicació produirà una gran transformació. Tanmateix convé remarcar que no implicarà únicament un canvi d’eines, per continuar fent allò de sempre. Es tracta, per contra, d’una explosió de situacions noves que modificaran l’organització de la societat.

En aquest ambient de renovació, els ajuntaments han d’anar molt més enllà de l’adopció de Internet i la utilització intensiva dels ordinadors. Les idees sobre el que és un ajuntament, quins són els lligams entre els ciutadans i quines són les funcions municipals s’hauran d’adaptar a les noves circumstàncies. S’haurà de reconstruir també la visió de la posició dels municipis en el context de les administracions públiques i també a dins del conjunt de la societat.

És per aquest motiu que els resultats de la nostra enquesta s’han de llegir amb una visió de conjunt amplia. No són únicament una fotografia estadística dels estadis inicials de l’adopció d’eines noves. Són, a més, el reflex dels primers moviments d’una transformació de la vida municipal.

La celebració del segon Congrés dels Municipis Catalans, que en el moment de redactar aquest text, està en fase de preparació, apareix com una oportunitat per reflexionar sobre les possibilitats d’aquesta renovació municipal.

 

El context del canvi institucional

La transformació dels ajuntaments no està deslligada de la resta de la societat, sinó que és un aspecte més d’una transformació molt més amplia que afecta a tota la societat.

Les noves comunicacions, les tecnologies annexes, la globalització i l’allau de nou coneixement científic són els factors que desencadenen aquesta gran transformació.

A tot el món, sota l’efecte combinat d’aquests factors, les empreses canviaran la seva estructura, la sanitat es reorganitzarà, l’educació podrà adoptar estratègies impensables fa quatre dies i l’administració pública es veurà sotmesa a canvis importants.

Tanmateix, tot i que els canvis d’organització seran notables, no es pot dir que siguin la part principal de tot plegat. Allò més punyent i més essencial es produirà en el terreny del pensament, dels sentiments, de les expectatives i de les regles de joc. Sota la influència de les noves comunicacions, d’aquí a pocs anys, la gent se sentirà d’una altre manera, gosarà iniciar projectes que no es podien imaginar en l’ambient de les comunicacions convencionals i experimentà emocions noves respecte del l’esforç col·lectiu i dels anhels individuals.

És per aquest motiu que la revolució de la comunicació no s’ha de veure com un grapat de noves maneres de fer les coses, per medi de la nova tecnologia, sinó com un veritable canvi de civilització.

Naturalesa del canvi de civilització

La part més característica del canvi de civilització consisteix en la modificació de les institucions[1] econòmiques, polítiques i socials.

Estem parlant, per tant, de canvis en les maneres institucionalitzades de fer les coses.

Per avaluar la dificultat dels canvis institucionals, cal recordar que hi ha quatre tipus principals de pautes: a) aquelles que estan escrites en textos jurídics, b)aquelles més instrumentals que, sense estar escrites, estan impregnades en els hàbits existents, c) aquelles que defineixen el que és factible i el que és impensable o impossible, i finalment, d)aquelles altres molt implícites, arrelades en les conviccions estàndard a dins de cada institució i relacionades amb el que la gent creu que és just, de sentit comú o desitjable.

Les normes escrites i els convenis i reglaments són els més fàcils de modificar. Val a dir però, que si els nous textos divergeixen prou dels hàbits i de les conviccions seran paper mullat.

La part més rígida de les formes d’activitat institucionalitzada està justament en les pautes no escrites i encara més, en les conviccions no verbalitzades. Es podria dir que la rigidesa augmenta a mesura que les pautes són menys explícites.

Tanmateix, i amb independència d’on rau la part més rígida, es veu molt clar que la flexibilitat de les institucions és la qualitat principal per fer front als anys que venen. Les institucions més encarcarades assimilen pitjor la novetat, mentre que les institucions més flexibles tenen més possibilitats de sobreviure i prosperar.

D’acord amb els postulats de la mecànica de l’assimilació de novetat[2], les institucions poc flexibles repel·leixen la novetat i atrauen la repetició d’allò que està institucionalitzat.

Aquests postulats suggereixen que les canvis induïts per les noves comunicacions són més fàcils de fer a les cultures a on les institucions són més mal·leables. Aquesta podria ser l’explicació última de la diferent velocitat en que les noves comunicacions estan entrant a Europa, en comparació als Estats Units d’Amèrica.

D’altre banda, existeix un ampli consens entre experts sobre el fet que la vitalitat de l’economia americana es deu, en gran mesura, en la ràpida assimilació de les tecnologies de la comunicació. De fet, l’economia americana no únicament és la generadora principal de les tecnologies que sustenten les noves comunicacions , sinó que , a més, és la que en treu més partit del seu ús.

En general, les organitzacions americanes estan més obertes a la novetat, al risc i la seva velocitat de reacció és més ràpida. En la pràctica, això significa que:

a) assimilen més de pressa l’adopció de les eines que ofereix la nova tecnologia
b) els costa menys abandonar pràctiques institucionalitzades, quan ho consideren necessar
c) estan més disposades a experimentar noves formes d’activitat, sense precedents,
d) inverteixen més fàcilment en iniciatives de la nova economia, i
e) aquesta inversió prospera més fàcilment perquè esdevé en entorns més oberts i menys rígids

   Aquestes consideracions proporcionen una perspectiva interessant per explicar l’evolució recent del dòlar en relació al euro. L’explicació més directa de la pèrdua de terreny del euro és que desvetlla menys confiança en els mercats internacionals de divises. Però s’ha de tenir present que aquesta confiança depèn de la marxa general de l’economia.

Aquí, la situació sembla clara: l’economia americana té mes empenta que l’economia europea i creix més de pressa. Però en aquest punt, el que suggereix l’anàlisi dels marcs institucionalitzats, és que la dificultat última de l’economia europea és que les seves institucions econòmiques i socials estan més encarcarades.

Es pot pensar que aquesta situació no és nova. Des de sempre la cultura i les institucions europees han estat més orientades al passat. El que realment és nou és l’acceleració de la tecnologia i del seu impacte sobre l’economia. Això sí que és nou.

En un context relativament estable, la rigidesa institucional no és un problema veritablement crític. Però, tant bon punt, s’acceleren les transformacions econòmiques, tecnològiques i científiques, la manca de flexibilitat institucional esdevé un problema de primera magnitud.

Potència institucional

En l’economia i la cultura del segle XXI, la capacitat de les institucions per actuar amb èxit en les circumstàncies emergents esdevé un recurs fonamental, per a qualsevol país.

Aquesta potencia és directament proporcional a la seva mal·leabilitat, però també depèn de la concurrència d’altres factors com ara la capacitat per mobilitzar l’energia de la gent o la capacitat de generar nova realitat en una direcció encertada.

Modernització institucional en l’àmbit de l’administració municipal a Catalunya

La modernització institucional dels municipis catalans és només una part del esforç que el nostre país ha de fer per tal d’augmentar la potència de tot el nostre utillatge institucional.

Però és una part important, especialment per dos raons.

La primera perquè, en ser l’administració més pròxima als ciutadans, és la que podria preservar més fàcilment els vincles democràtics entre els electes i els ciutadans. Aquests vincles estan actualment amenaçats per la creixent deslocalització de l’activitat[3].

La segona, també està relacionada amb la proximitat als ciutadans. Es tracta de l’administració pública que pot ajudar més directament a la ciutadania a fer l’esforç d’entrar en les noves comunicacions i en la nova economia que li és annexa.

En aquestes circumstàncies, i en conseqüència, sembla que els ajuntaments han de fer quatre coses fonamentals en aquest terreny:

a) primer de tot, que facin, ells mateixos, una bona assimilació de les noves comunicacions,
b)  en segon lloc, que facin progressos en l’aplicació del principi de la subsidiaritat,
c) en tercer lloc, que iniciïn processos per tal d’augmentar la seva potència institucional, i
d)  finalment, que desenvolupin plans específics per ajudar a la població, per tal d’entrar de pressa en el món de les noves comunicacions.

         

Assimilació de les noves comunicacions

L’assimilació de les noves comunicacions per part dels ajuntaments presenta dos aspectes.

El primer es refereix al seu funcionament intern i implica intensificar l’ús de la informàtica en xarxes locals i intranets. Es refereix tant a 1)la realització de tasques administratives com a 2)la facilitació de nous fluxos de comunicació interna que afecten a tothom: tècnics, administratius i polítics.

Els nous canals de comunicació fan possible també la posta en comú de recursos entre municipis diferents que tinguin interessos o necessitats comunes. La possibilitat d’augmentar la densitat dels corrents de comunicació entre municipis pot obrir camí cap a una gran varietat de formules de cooperació que poden ser molt útils en diferents casos. Per exemple, per satisfer millor necessitats dels ciutadans que estan disseminades, com a conseqüència de la creixent deslocalització de les activitats. Pot ser igualment útil en el cas d’ajuntaments petits que poden agrupar esforços i arribar a oferir serveis que d’altre manera no els serien assequibles.

El segon aspecte es refereix a les relacions entre les administracions locals i els ciutadans, en allò que s’ha començat a anomenar l’administració oberta.

Les propostes d’administració oberta tenen un gran potencial per tal de simplificar les relacions amb els administrats. Es tracta d’un camp  de gran importància per a la modernització institucional, perquè arrosseguem encara formules molt burocratitzades i lentes que treuen empenta a l’economia. La complexitat i lentitud  dels tràmits per donar d’alta una empresa n’és un exemple palès i conegut, però hi ha molts més tràmits que es poden simplificar i agilitzar.

Tanmateix, per extraure en cada moment els màxims beneficis de les formules d’administració oberta, cal que la seva construcció vagi al mateix ritme que el procés de familiarització de la població amb les noves comunicacions.

D’altra banda, les formules d’administració oberta poden proporcionar una nova perspectiva per veure com s’ha de concretar, en la pràctica, el principi de subsidiaritat.  Els serveis que poden ser objecte de l’aplicació del principi de subsidiaritat no són els mateixos en el context de les comunicacions convencionals que en el context de les noves comunicacions. El que vull remarcar aquí és que en el context de les noves comunicacions, el ventall de serveis que es poden apropar al ciutadà es dilata enormement. 

La subsidiaritat

A tot Europa s’ha imposat amb força el concepte de la subsidiaritat, en virtut del qual, les administracions locals han d’assumir moltes de les funcions públiques que fins ara corresponien als estats i a altres administracions supramunicipals.

A la Primera Assemblea General del Segle XXI del CMRE (Consell de Municipis i Regions d’Europa), celebrada a Oulu, Finlàndia, a mitjans de juny de 2000, el concepte de la subsidiaritat ha estat present a totes les discussions com una idea fonamental que ningú va gosar posar en dubte. A les ponències i discussions de Oulu, tots els debats han estat impregnats del convenciment de que la gran renovació municipal i la pràctica del principi de subsidiaritat, s’han de fer a cavall de l’ús de les noves tecnologies de la comunicació.

Ara però, queda per fer la feina de portar-la a la pràctica, amb totes les seves conseqüències. Això sol ja representa un canvi enorme perquè no únicament significa traslladar competències als ajuntaments, sinó també modificar profundament l’estructura del seu finançament.

Encara és aviat per veure clarament de quina manera les noves comunicacions afectaran les fronteres entre les diferents administracions. Però el que sembla indubtable és que, a la llarga, aquestes fronteres poden esdevenir cada cop més borroses, i això podria portar a una altre forma de veure l’administració pública en conjunt.

La transparència per l’usuari és un concepte que ha aparegut com a conseqüència del desenvolupament de les eines informàtiques. Hem de comptar amb que, a mesura que l’administració es vagi desplaçant cap a les formules d’administració oberta, les interaccions entre els ciutadans i l’administració es faran cada cop més “transparents”, és a dir, que per l’usuari, cada cop serà menys necessari saber que hi “ha a sota del capó de motor”.

Ara, amb la fal·lera dels portals que tenen algunes administracions, es detecten intents de recentralitzar l’administració oberta, la qual cosa apareix com un brot contracorrent del principi de subsidiaritat.

L’harmonització dels conceptes de subsidiaritat, administració oberta i transparència per l’usuari és un dels reptes que tenim d’encarar durant els propers anys, per tal d’augmentar la potencia institucional dels municipis. Però no és l’únic.

Augment de la potència institucional dels municipis

L’augment de la potencia institucional s’ha de veure com una manera d’expandir el capital social[4], que és una manifestació de la capacitat de la societat civil per auto-organitzarse.

Un marc institucional més potent vol dir abans que una altre cosa, una evolució de les institucions socials que 1)facilita l’aflorament de corrents de comunicació per alliberen l’energia de la població i 2)propicia l’emergència de relacions més simbiòtiques[5] entre els ciutadans.

Sobre aquest punt, hem d’esperar que el proper Segon Congres dels Municipis Catalans proporcioni l’ocasió de reflexionar sobre l’augment de la potència institucional dels municipis catalans i permeti fer progressos en aquesta direcció.

L’ajuda activa a la població per entrar en el món de les noves comunicacions

El paper dels ajuntaments en la potenciació de la societat civil, en plena revolució de la comunicació, cal que inclogui també iniciatives per abreujar el període de temps necessari per que la població arribi a fer un ús eficient de les noves comunicacions.

La iniciativa de la creació de la Xarxa de Centres Internet[6] sembla la proposta necessària per arribar-ho a fer possible.


Notes:

[1] En aquest text, el terme institució s’entén en el sentit estricte, usual en ciències socials. És a dir, com un ordre establert constituït per normes i formes estandarditzades de comportament.

[2] Veure http://www.burcet.net/jbl/lleixa/esborrany%20pre-publicació%2001.htm

 [3] veure annex 1, Territorialitat i deslocalització de l’activitat ciutadana

[4] veure James S. Coleman, Social Capital in the Creation of Human Capital

[5] veure Josep Burcet, Ingeniería de Intagibles,  Comunicación simbiótica, pag. 94 i següents.

 


Capturar tot el document
(815 Kb)